Memòries d’un Funcionari 31. Generalitat. Serveis Socials. Atenció Social Primària 3.

La creació de la xarxa bàsica d’atenció social primària

L’atenció Social Primària va nàixer a Catalunya de la mà de Pilar Malla i Montserrat Nebot (gran professional,  ja morta. Des d'aquí un homenatge a ella), durant la Generalitat provisional i com un esforç dels ajuntaments democràtics d’incorporar els serveis socials com una de les potes pendents de l’estat del benestar. El repte no era fàcil.

En el mon de la  sanitat des de temps immemorials ha existit el metge de capçalera o de família. El fet de que després aquest metge s’integrés en un equip i passés a anomenar-se Atenció primària (a seques) va ser un pas natural. En canvi aquesta figura no havia existit mai en la camp social. Explicar a la gent què eren els  serveis socials i en concret els d’atenció social primària no era fàcil. Explicar què era un assistent social encara sonava, però explicar què era un educador de carrer (es deien així en un primer moment) ja era més complicat. En canvi era més fàcil explicar qui era aquella persona que anava a les cases a cuidar els vells,  anomenada “treballadora familiar” podia atendre també a una família amb problemes o en la que els nens estiguessin en situació de risc. Explicar que aquestes tres persones a més havien de treballar en equip també tenia la seva complicació...

Per que tot això s’havia d’explicar no a la població en general, que ja ho feien després quan muntaven el servei els propis professionals, si no als ajuntaments

Cal tenir en compte que encara no hi havia Consells Comarcals, ni Llei de Serveis Socials. Els Consells Comarcals han assumit aquesta competència i organitzen els serveis allà on els municipis són petits i no tenen prou autonomia. La llei de Serveis socials, per la seva banda va a assignar els serveis socials d’atenció primària als Ees locals, sense deixar clar, de totes maneres com es finançarien...

Però l’any 1985 tot això no existia: naturalment les ciutats grans ja s’anaven organitzant, però el problema eren els petits municipis.

El mapa i les visites per Catalunya

 Per fer tot això varem haver de fer (o completar. Ara no recordo i no en vull apropiar res que no sigui meu) un mapa on agrupàvem municipis que tinguessin proximitat, que més o menys pertanyessin a una comarca històrica, i conformessin un nombre d’habitants d’entre 10 i 20.000.

La complexitat consistia en reunir els alcaldes, explicar-los què eren els serveis socials, què eren cadascun dels professionals, convenç-se’ls de que hi formessin part, que acceptessin que havien de pagar una part, que algú d’ells contractés als professionals i a canvi rebrien una subvenció de la Generalitat, tindrien el servei i lògicament també en podrien treure un benefici polític.

Això es va convertir a la pràctica en duess sortides setmanals de la Montserrat Obiols i jo mateix per tot el territori de Catalunya durant molt de temps. Quan la visita era fora de la demarcació de Barcelona, a més, ens acompanyava una persona de la delegació de la Generalitat en aquell territori.

Quan la cosa va començar a funcionar varem continuar fent visites de manteniment ... però això no era suficient..calia una atenció més directe que explicaré més endavant.

Les nostres visites eren en general molt ben rebudes, tot i que de vegades amb una certa expectació o a vegades suspicàcia, sovint anaven acompanyades d’un dinar plegats, on d’una manera més distesa es podia entrar en temes més concrets o que preocupessin directament als alcaldes. També podíem sortir al setmanari local o similar... Érem notícia¡

El que en definitiva varem crear és una expectativa important sobre el que els serveis socials d’atenció primària podien representar pel país, un fonament important d’una de les potes del sistema de benestar social del nostre país. Els professionals eren conscients del seu paper, tenien un  important component vocacional, en general eren escoltats pels seus alcaldes i m’atreviria a dir que estaven orgullosos  de participar en aquest projecte.

Cal explicar que la vocació del serveis socials d’atenció primària, al igual que els d'atencio primària sanitària, és la de ser, no només el punt d’entrada al sistema si no el nexe entre els diferents serveis especialitzats. Així per exemple en una mateixa família, lamentablement, poden coincidir un germà escolaritzat amb problemes de predelinqüència, un germà més gran drogoaddicte, un pare a l’atur i un avia amb necessitats assistencials. No sempre és tant exagerat, evidentment, és per que s’entengui. El nexe d’unió entre tots els serveis especialitzats corresponents és l’atenció primària...o al menys aquesta és la vocació amb la que van néixer.

Quan ja pels vols del 2005 vaig sentir a parlar dels “plans d’entorn”, com una iniciativa des del Departament d’Educació per coordinar actuacions sobre els mateixos individus el meu desencís va ser espectacular. On són els serveis d’atenció social primària, qui els ha destrossat, què n’han fet els ajuntaments? Que es torni a parlar d’aquesta necessitat vol dir que el paper de visió de conjunt i d’actuació global havia desaparegut. En qualsevol cas des d’Educació què han d’anar a controlar o coordinar en el mon de les drogues, dels vells, dels discapacitats etc.?