Cabré, Jaume. Jo Confesso. Barcelona, Proa 2011.
Excel·lent llibre de Jaume Cabré, que no baixa el to dels anteriors si no que els supera. Són 1000 pàgines amb lletra molt gran i còmode de llegir, però potser massa. Un truc dels editors? Potser sí. També és una concessió als editors el títol que, al meu entendre, hauria de ser: “Confiteor” i que serviria per a les versions en totes les llengües.
El llibre té un primer nivell en el que s’explica una història relativament normal d’una persona molt intel·ligent i solitària que sap molt idiomes i és molt culte, li agrada la música, té més aviat desamors que amors i es passeja per Barcelona, per l’eixample, per Vallcarca, escolta el campanar de la Concepció , no li interessa gaire la vida quotidiana, és professor a la universitat, etc.
Fins aquí podria ser una novel·la relativament normal. En un segon nivell hi ha un pare amb un passat molt obscur que ens porta a escenes fascinants i tremendes de les històries dels jueus a la segona guerra mundial. Novel·la negra, assassinats ... Puja el to de la novel·la exponencialment.
En un tercer nivell l’autor ens trasllada a les històries de la inquisició que s’amaguen darrera de la vida d’un quadre misteriós. En diversos moments unint el segon nivell amb el tercer, Cabré fa uns diàlegs genials comparant la inquisició i el nazisme. (Aquests diàlegs - gaire bé musicals- els fa en diversos moments de l’obra i també d’altres temes).
En un quart nivell, el llibre es col·loca en el mon de les idees a partir dels llibres que fa el protagonisme i de la seva enorme biblioteca. Un nivell culte i molt interessant, però el propi autor deixa entreveure (a través d’una classe a la universitat) la seva preocupació per la banalitat general del nivell cultural de la majoria. No fa concessions, quan hi ha una cita en llatí o en francés, no la tradueix.
En un cinquè nivell (en cursiva), el protagonista encara bastant jove (62 anys com jo), comença a patir alzheimer. Un cop brusc i que et deixa sense capacitat de reacció. Enllaçant amb el to culte de l’obra podríem dir: “sic transit gloria mundi”. O bé “maiatotes mataiotetos kai panta mataiotes”.
Sorpreses al final !
En definitiva, molt i molt recomanable. Una bona activitat per a la Setmana Santa que hi ha més temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada