Les residències en pisos. El
reglament de residències
La dinàmica social sempre va per
endavant de la norma i de l’administració. El cas de les residències no va ser
una excepció. La societat estava en plena ebullició els anys 80. Els temes
sovint debatuts: dels habitatges petits, del treball de la dona, de
l’envelliment de la població etc. havien generat una demanda de places
residencials que el sector públic no tenia. Com és sabut la demanda genera la
seva oferta. I així van aparèixer les residències en pisos.
Normalment eren petits centres
portats, en el millor dels casos per una ATS o una Auxiliar de Clínica i en
molts altres per una mestressa de casa. No eren ni bones ni dolentes,
responien a una necessitat i la
solucionaven més malament que bé. Però hi havia de tot. Con que no hi havia
normativa ni de metres quadrats ni de personal, ni de tipus de menús etc.
tothom feia el que volia. Sovint a la premsa sortia alguna noticia desagradable
sobre el tema. Va arribar a ser un clamor popular.
Mentre això passava vàrem
començar a pensar en una normativa (que crec que es va acabar quan jo ja no era
a Vellesa). Varem aconseguir impulsar una normativa de mínims que acceptés i
donés per bones la major de les residències existents, pensant en,
posteriorment, anar perfeccionant el nivell d’exigència. Així va ser al llarg
dels anys següents i així crec que s’hauria d’actuar en circumstàncies
similars, és a dir quan es dona aquest cas de que la oferta ha anat per davant
de la normativa. No és lògic actuar amb prepotència quan no hem estat capaços
d’avançar-nos a la situació.
Així doncs, per tal de fer una
normativa “raonable” varem decidir visitar per mostra unes quantes residències.
No puc deixar d’explicar la primera. Era una torreta al barri de Vallcarca a prop de casa meva. Ens varem presentar a
les 9 del matí sense avisar i varem provocar una sensació de pànic total. No
érem inspectors, simplement estàvem fent “unes visites de reconeixement” i per
tant havíem de fer el que la residència volgués. Ens van tancar en una
despatxet durant una hora i els varem anar fent preguntes. Un cop passat aquest
temps, durant el qual van posar en solfa la residència, ens la van ensenyar.
Resulta que el fet característic era que els residents no tenien un espai propi
si no que dormien en uns llits plegables que es baixaven a la nit i es
recollien de dia. És a dir els dormitoris es convertien en sales d’estar.
Totalment increïble¡ En el centre hi havia uns 50 residents. Actualment, perquè
aquesta residència encara existeix però amb una altra propietat, n’hi ha uns
25.
Afortunadament, les següents
visites no varen ser tant traumàtiques, tot i que varem veure de tot. Però tot
plegat ens va ajudar a fer una normativa realista. Per que tancar una
residència no és el mateix que tancar un bar. Hi ha uns residents que s’han de
re-col·locar. Si el centre el tanquem per que és massa senzill possiblement
també és molt barat i el client no pot pagar més. Normalment el sector públic
té totes les places ocupades i no pot assumir immediatament un gran nombre de
persones. El tema no és fàcil.
Crec sincerament, i jo ja no he
estat a Vellesa des de l’any 1985, que la normativa va ser correcta, realista.
Precisament per això ha permès fer successives adaptacions, aplicar sistemes
d’indicadors de qualitat, millorar les ratios de personal etc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada