L’any 1985 la DG de Serveis
Socials va desaparèixer i en el seu lloc va aparèixer l’ICASS. Institut Català
d’Assistència i Serveis Socials. Coincidint amb els traspassos de la gestió
dels serveis de la Seguretat Social de l’àmbit social a Catalunya (No la
propietat que continuava sent de la Seguretat Social i per tant amb un control
indirecte de patronals i sindicats), la Generalitat va aprofitar per desfer la
estructura del servei territorial de Barcelona i crear una estructura única.
Fins aquest moment existien tres nuclis de poder: 2 de la Direcció General de
serveis socials és a dir els serveis centrals i el serveis territorials de
Barcelona i per altra banda els serveis de la Seguretat Social a Barcelona.
Just en aquest moment els serveis de la Seguretat Social eren traspassats
formalment, en gestió, a la Generalitat. Es tractava de les 6 macroresidències
a que m’he referit i un conjunt de casals de la gent gran. Ja hem parlat
anteriorment d’aquestes residències.
Com a organisme autònom, tot i
depenent encara del Departament de Sanitat, es van crear alguns serveis
centrals com els de personal i es van potenciar els jurídics que eren molt
minsos. També es consolidava una unitat de Planificació ( la que
embrionàriament havia portat Joan Josep Artells).
Naturalment s’incrementava
l’estructura. Es va crear una Secretaria General per els temes de gestió
econòmica i una subdirecció pels temes tècnics. Dintre d’aquesta subdirecció es
van crear un servei d’Atenció Primària, un Servei de Vellesa, un de Disminuïts
i un d’Infància.
Per tant les diferents seccions
ara es convertien en serveis. Val a dir que, anteriorment, hi havia tres
seccions de vellesa o disminuïts una a cadascuna de les unitats anteriors. Unir
gent de tres procedències diferents, suposo que no va ser fàcil.
El Director General era en Jaume
Nualart, persona gran, afable i
venerable que deixava fer, tot conservant la última paraula. A la subdirecció
General de serveis socials, es va incorporar Angels Vilaró i a la Secretaria
General Ignasi Torrent.
El Servei d’Atenció primària va
ser adjudicat a Anna Ruano, el de vellesa a Jacint Rodriguez que era el cap de
secció de vellesa a la delegació de Barcelona, el de disminuïts a Montserrat Betriu
i el d’infància a Isabel Montrabeta, que ja era cap de servei a la delegació de
Barcelona. El Cap de la Delegació de la Seguretat Social Jaume Greoles, va ser assignat a Personal i la
cap dels serveis centrals de la Direcció General Nuria Cervera es va jubilar.
Joan Josep Artells seguia a Planificació.
A l’ICASS, en aquest moment
inicial, érem poca gent, hi havia bon ambient i crec que fèiem moltes coses. El
Director General era molt assequible i proper. A tot això, poc temps abans,
Marina Valls, la meva introductora a l’ICASS va marxar a l’Ajuntament de
Badalona. Aquest fet potser va ser important en el corriment de càrrecs que es
va produir
A partir d’aquest esquema general
va començar el ball de persones. Tots els caps intentaven fer el seu equip.
Jo vaig rebre tres ofertes, una
quedar-me a Vellesa de tècnic, una altre anar a Planificació de tècnic i la
tercera anar a Atenció Primària de cap de Secció. Ja em semblava bé provar
alguna cosa nova i l’equip de Planificació era interessant, però la possibilitat
de tenir una secció i per tant guanyar més, certament hi va pesar. Vaig anar a
Atenció Primària.
Ve al cas, ara, una reflexió
interessant. A l’administració, al menys a la de la Generalitat hi ha hagut i
encara ara, molt poques places de tècnics que no siguin de nivell bàsic. Quan
un entra, normalment molt jove, ja li va bé una plaça de tècnic, però quan vol
prosperar veu que la única manera és ocupar un càrrec. Això és pervers en sí
mateix perquè persones de perfil clarament tècnic especialista en una matèria,
es veuen obligats a accedir a càrrecs de gestió per guanyar més (cal no oblidar
que treballem per guanyar diners). Vull dir que a vegades una persona pot tenir
un alt perfil tècnic però no necessariament ha de voler o saber manar un equip de persones o ser bon gestor,
però en canvi ve condemnat a fer-ho. He vist a la vida nombrosos casos en que
això resultava disfuncional i negatiu tant per la organització com pel propi
interessat.
I va arribar el dia del trasllat
i la reubicació en els nous espais. He fet molts trasllats a la meva vida, però aquest era el primer i
em va sorprendre molt. La lluita per l’espai, per la taula, per la grapadora,
arriben a ser patètics en aquests casos...però el cert és que un cop col·locades les coses s’ha creat un “status
quo” que crea carta de naturalesa i a partir d’aquest moment tot és més
complicat i formal. És a dir, l’espai guanyat en el primer moment queda en
principi consolidat, d’aquí la importància de córrer. En broma, en broma, a
vegades dic que veient les picabaralles que hi ha per un metre quadrat de despatx,
es pot arribar a entendre totes les guerres del mon. Es posa de manifest allò
del “dret de conquesta” que costa tant d’entendre.
Aquest aspecte, portat al tema
dels despatxos dels jefes és ja esperpèntic. A l’Administració està
perfectament delimitat que quan més important és una persona més gran té el
despatx i més macos són els mobles. El jefe sempre té l’últim ordinador i la
última impressora encara que els faci servir poc. En general em sorprèn
l’alegria amb que s’adjudiquen metres quadrats. Es nota que no paguen el
lloguer...però el paguem entre tots. Només cal veure com es lloga i
s’estructura l’espai en el sector privat. En ocasions, en l’espai d’un despatx
d’un cap, hi cabria tot el pis d’un jove...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada