Una hora després de penjar en el bloc les meravelles del país i de Liubliana, a la Mariona li van robar la bossa de ma al restaurant de l’hotel mentre esmorzàvem amb tots els documents. Aquest fet no contradiu la opinió general. Vull creure que varem ser l’excepció que confirma la regla.
Posats a fer, a quest malalt de l’observació del sector públic que soc jo, ha recollit l’experiència del intent de recuperar “els papers” sense el quals no ets ningú a Europa.
Quan ens va passar el fet, era diumenge al matí. Estàvem en una capital europea, en un país de la unió europea i del euro. Tot aquest organisme anomenat Unió Europea, no disposa d’unes oficines (dintre de les oficines de la policia, o similar), on un sistema de reconeixement de cara o d’ empremtes digitals (que no estan en el DNI però la policia les té), permetés reconèixer a aquella persona i fer-li un duplicat al moment. Això no existeix.
La ambaixada espanyola estava tancada. També totes les altres excepte la dels Estats Units. Prenguem nota. És curiós veure com sempre hi una barri de les ambaixades en una zona noble de les capitals. Varem conèixer una zona maca de Liubliana que no havíem tingut temps de veure.
La policia local no en tenia ni idea de si les ambaixades estaven obertes o no, els semblava que l’alamana sí i que allà ens podrien fer un document com a ciutadans de la unió europea. Els vam dir que ells també eren unió europea, però ens van dir que ells no eren una ambaixada (sic).
La ambaixada espanyola és un petit edifici a la vora del riu. Obre al públic de dilluns a divendres de 10 a 13 hores. Si hagués estat oberta diumenge haguéssim pogut agafar el nostre avió. Hi anem doncs dilluns a les 10. Ens atén una persona de seguretat que no parla castellà i ens fa entrar en una petita habitació on uns vidres separen totalment al “client” del funcionari. El primer que veiem és un rètol en el que s’adverteix que l’emissió d’un document es pot demorar més d’un dia (acabàvem de comprar un bitllet pel dilluns a la nit). Pànic. La funcionària que ens até, molt amable, ens dona un imprès per omplir (mai m’havien fet omplir “equipo expedidor del DNI”) i ens diu que necessitem unes fotos. Ens ofereix la possibilitat de fer un “salvoconducto” (sona a pel·lícula de espies o a Casablanca), que ens permeti arribar a Barcelona. Això es pot fer al moment. Anem a fer les fotos, ens pregunten per a quin país són (vol dir que ni això tenim unificat), les portem, el cap de la secció ens ho firma i podem marxar. Tot molt bé i al cap d’una hora ja estem. Per tant, cap crítica a les persones concretes.
Només varem veure la persona de seguretat, una funcionària i varem intuir que hi havia una altra persona que és la que ens va firmar el paper. Quanta més gent hi ha en un ambaixada d’un país com Eslovènia de 2 milions d’habitants? Hi ha un ambaixador/a diferent per a cada país? Em vaig quedar amb la sensació que podia ser el mateix/a per uns quans països de la zona, però no ho he pogut verificar per Internet. Quan ens costen aquestes ambaixades? Per que els ciutadans hi podem anar només 3 hores al dia? Que passa el dissabte i el diumenge?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada