Memòries d’un funcionari 15. Ajuntament de Barcelona . Vallbona 5.

Els aspectes  generals més destacats de la meva curta estada a Vallbona són:

-Cal dir com introducció que, en aquells temps, no estava aprovada encara la Llei de Serveis Socials que va acabar definint que la competència dels ens locals era l’assistència primària i la de Generalitat era la dels centres especialitzats. Per tant en aquell moment l’Ajuntament estava en el procés de crear una xarxa de petites residències pel territori de Barcelona.

-El centre estava en un procés de canvi. Amb un edifici vell que demanava ruïna i un edifici recentment estrenat però construït com una presó, l’objectiu, molt lloable de l’Ajuntament era tancar el centre. Però això, lògicament, no es podia fer de cop perquè hi havia 300 persones. L’ajuntament pretenia per un costat limitar els ingressos per tal que el centre es configurés més pròpiament com una residència de gent gran i per l’altre derivar part dels residents als nous centres. En aquest sentit es va començar a classificar els residents per veure quins podien anar a cada centre i quins era més adequat que es quedessin allà.

Cap al final del meu any a Vallbona es va decidir que jo marxés a obrir un centre nou amb 50 residents de Vallbona. Darrera meu no varen posar cap director immediatament si no que va fer les funcions a distància Rosa Romeu que estava al districte i que va tenir resultats importants.

-El centre tenia dos focus de poder: les monges i l’entorn de l’administrador. Cas apart eren els metges, però tenien el seu territori molt marcat i no entraven en altres temes. Aquest dos grups varen percebre com un perill l’arribada d‘un director. Si el centre anava tant bé, per ells, un director només podia venir a controlar. No cal dir que la relació en especial amb l’administrador, no va ser fàcil en cap moment. A més, en general, aquest tipus de caps fan “seves” les persones de l’entorn immediat. Creen una Llei del silenci al nou-vingut i intenten amagar tant com poden la informació.

No intento en aquestes memòries justificar els meus errors que varen ser molts i ja no importen, es tracta de transmetre elements històrics que poden ser interessants i al mateix  temps reflexionar sobre les constants a l’Administració més enllà de la història. En aquest sentit vull explicar una bella faula, en forma d’obra de teatre, de Bertol Brecht que he tingut present tota la meva vida laboral i que m’ha afectat en múltiples ocasions.

Diuen que un Senyor anava amb el seu esclau pel desert. Feia molta calor i passaven molta set. A mitja nit, quan estaven dormint, l’esclau s’aixeca amb una cosa a la ma i el Senyor veient-lo a prop i amb aquella cosa a la ma li dispara un tret i el mata.

En el judici del cas, en el moment de mostrar l’arma del suposat intent d’assassinat per part de l’esclau, resulta que l’objecte era un cantimplora amb aigua que l’esclau ha trobat a mitja nit i anava a oferir al seu amo.

La sentència del Tribunal és clara: L’amo no podia pensar que li anaven a oferir aigua i el més normal és que pensés que el volien matar, per tant queda absolt del crim.

En definitiva, a la vida no importen les teves intencions si no les que l’altre suposa que tens, a tenor dels canons habituals de conducta. També es pot dir d’una altra manera més  breu i en castellà: Cree el ladrón que todos són de su condición.

Com podia jo convèncer a “les forces vives” que no portava cartes amagades i que el que pretenia era treballar entre tots per millorar l’atenció dels residents? Acostuma a ser difícil.