“Primero de Mayo” era una mini-residència ubicada a la part del darrera de la residència principal i estava destinada a vells del barri.
En aquella època estaven de moda les mini-residències, una mica com a contraposició a les “macro – residències” de l’època del Plan Gerontológico Nacional que eren residències de 200 places. Però ja que ve de pas cal fer una menció a aquest Pla.
El Ministre Licinio de la Fuente als anys 70 va ser impulsor d’aquest Pla. En un país sense Serveis Socials va, com es diu en llenguatge ordinari, “començar la casa per la teulada” o encara pitjor, va començar per una cosa que mai s’hagués hagut de fer.
Es van construir residencies per vells vàlids, és a dir vells-joves. Els centres semblaven hotels i es va crear un cert corrent de moda d’anar-hi. Hi havia fins i tot qui hi anava i tenia el seu cotxe aparcat a fora. I els vells que no es podien valdre? Aquests no hi podien estar. Per ells es va pensar una segona fase del Pla: uns macrocentres de fins a 1000 places, pocs a tot Espanya, on anirien anant els vells quan s’anessin deteriorant. Fa esgarrifar només de pensar-ho. Afortunadament de seguida van sortir veus que ho varen criticar, a més de que es va barrejar amb el procés de traspàs a les autonomies etc. El cert és que se’n van fer pocs d’aquests centres. Que jo recordi un a Mallorca i potser altres. Alguns edificis a mig fer van ser reconvertits en edificis d´oficines (per exemple al país basc).
Si el procés hagués anat endavant ens haguéssim trobat amb uns horrorosos llocs “d’anar a morir” on els vells els hagués fet pànic que els traslladessin. A més, això implicava aspectes tant greus com la separació de les famílies, ja que els centres haguessin estat en uns pocs llocs d’Espanya. Per altra banda era desconèixer complertament el que és el procés d’envelliment, que no és un sí o no, si no un poc a poc. Quin és el moment del trasllat? En un centre, dintre de l’entorn habitual de la persona que es va deteriorant és molt més fàcil anar aplicant petits recursos perquè el procés s’assumeixi sense traumes procurant mantenir l’autonomia de la persona el màxim possible.
Reprendré aquest tema quan parli de I’ICASS
Per tant, i tornant per fi a “Primero de Mayo” , es va produir un moviment pendular. De les grans residències a les petites, de 15 o 20 places i després a les mitjanes de fins a 60 o 70 places.
En aquest cas es tractava d’un centre d’unes 15 places, molt més semblant a una casa que Vallbona. Curiosament el personal eren tot noies del barri, alguna d’elles lluitadores socials que darrera de la seva concepció de lluita, oblidaven coses elementals: elles eren reivindicadores i van lluitar per tenir una residència al barri i per la força de la pressió la van aconseguir. Un cop aconseguit el centre hi van portar a alguns vells del barri, poc menys que a la força…per tal de justificar la seva lluita. A més les empleades no van ser escollides d’una manera oberta i concorrent ja que totes eren del barri. En definitiva des de la militància d’esquerres d’aquesta pràctica, i reflexioni el lector en la seva experiència, tres errors enormes: construcció d’un centre innecessari i per tant dilapidació de diners públics; coacció moral a persones per abandonar casa seva; i per últim ocupació d’un lloc de treball per un procediment inadequat i que algú podria qualificar de corrupte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada