Els meus llibres preferits: Los papeles póstumos del club Pickwick

Any dedicat a Dickens. Recomanable llegir-ne un. He llegit aquest  per que el tenia pendent, però recordo altres Dickens gloriosos que no sabria ara comentar amb detall: Grans Esperances, El Casalot, ... Encara me’n queden uns quants.

 

Dickens, Charles. Los papeles póstumos del club Pickwick. (1836 - 1837, lliurada a la premsa per capítols). Barcelona, Editorial Mondadori, 2004.

 

Mr. Pickwick  és el president del club que porta el seu nom. Amb tres inseparables amics emprenen un viatge pels pobles i ciutats d’Anglaterra i els passen mil aventures...

 

No és una novel•la amb presentació, nus i desenllaç, és una mena de llibres d’aventures que podria haver continuat indefinidament si Dickens, l’editor i el públic ho haguessin volgut. Però la mida del llibre està molt bé com està.

La primera sensació que es té, és la d’estar llegint un llibre molt divertit. L’humor “anglès” de Dickens és deliciós, socialment irreverent, molt fi. Al final en detallo alguns fragments que ho demostren.

 

És una novel•la de joventut, anterior a David Coperfield i els seus títols més coneguts. És a David Coperfield que Dickens deixa anar un cert to autobiogràfic, en especial els problemes passats en la seva infància. El Dickens més autèntic i conegut és aquest, el que descriu les misèries de les classes pobres i en especial dels nens. Però lo curiós, des del meu punt de vista, és que Dickens no deixa anar tota aquesta experiència infantil en aquesta obra si no que ho fa més endavant quan ja és famós i conegut i, per dir-ho d’alguna manera, s’ha reconciliat amb sí mateix.

 

La ironia, sempre divertida, no deixa de ser mordaç i hipercrítica amb el sistema judicial del que en fa unes pinzellades. Més endavant publicarà una obra sencera dedicada en bona part a criticar la justícia (El Casalot). Un interesantíssim afegitó col•lateral a aquest tema és la descripció del funcionament de les presons a l’Anglaterra del segle XIX.

 

Un aspecte essencial de l’obra és el seu to “quixotesc”. Pickwick  i els seus amics surten als camins a tenir aventures i aquestes i la manera de descriure-les, fan pensar necessàriament en “El Quijote”. Així com també els títols dels capítols, la intercalació de contes col•laterals etc. Però Pickwick  és més centrat que D. Quijote, no és un boig.Tots els seus acompanyants i amics, això sí, tenen molt de Sancho Panza. L’alegria de viure i el gust per la bona vida hi són presents en tot moment.

 

Destaco alguna de les frases:

 

Es precioso levantarse temprano para ver en todo su esplendor el sol, porque rara vez brilla todo el día. La mañana del día se parece mucho a la mañana de la vida.

 

Cuando llegaron a la ciudad la violencia de su amargura había remitido lo bastante como para dejarles almorzar con excelente apetito.

 

La masa ciudadana prorrumpió en aclamaciones ensordecedoras, ya que no es necesario que una muchedumbre conozca la finalidad de sus aclamaciones.

 

Conversa:
Demuestran adhesión a su partido?
Nunca vi igual devoción en mi vida
Enérgico eh?
Extraordinariamente. No he visto jamás comer y beber como ellos. No sé como no temen reventar.

 

Empezó la señora diciendo que no podía tomar ni una gota (del ponche), luego tomó una gotita, después una gota más grande, luego muchas gotas y siendo su temperamento extraordinariamente susceptible a los líquidos fuertes, vertió una lágrima por cada gota de ponche...

 

En prolongada espera de que el tiempo aclarase, leyó y releyó el periódico con la avidez y la curiosidad que solo se dan en caso de extremo aburrimiento.

 

(Són les 10 menys 10 hora d’entrar a unes oficines públiques): “Los escribientes iban entrando a toda prisa en el patio por ambas puertas y, mirando el gran reloj, aceleraban o moderaban su andar, según las horas en las que empezaban nominalmente sus oficinas. Los de las nueve y media redoblan el paso mientras que los de las 10 adoptaban una marcha de la más aristocrática lentitud”.