Pel•lícula russa, dirigida per Andrey Zvyagintsev l’any 2011.
Des del primer moment destaca la lentitud de la narració. Una lentitud necessària, sintetitzada en un jardí silenciós a primera hora del matí en el que només algun ocell es deixa sentir. El principi i el final de la pel•lícula es troben.
La història és curiosa i no la descriuré en detall per no desvelar l’argument. Però es produeix un xoc visual de dos classes socials que s’han trobat gracies al matrimoni d’un ric empresari amb una infermera que el va cuidar durant un internament hospitalari. El fill de la infermera és un baliga-balaga que no treballa ni fa res. Té un fill de 17 anys i un altre de 1.
La meva escena mínima: el jove està jugant amb la play-station davant de l’ordinador. El veu el pare, li agafa el comandament i li diu: “mira i aprèn” i li demostra que és un rei amb la “play”. És tot el que el pare pot ensenyar al fill... genial com a escena. Reflexa, en un segon, el que seria un exemple d’una generació perduda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada