Fa uns dies vaig escriure això:
Passo a mig agost per Barcelona, una vinguda tècnica: regar les plantes, canviar algunes coses a la maleta, acomiadar-me del fill que se’n va de viatge...En fi un “stop and go” en mig del munt de coses que es fan a l’estiu. A l’avinguda de la República Argentina passo per davant d’una residència de gent gran i just en aquell moment veig sortir un senyor, sens dubte client de la residència, al que sempre veig assentat en un banc del carrer a 10 metres de la porta de la mateixa residència.
Possiblement, mentre jo feia mil coses aquí i allà, ell ha seguit la seva rutina de cada dia. I encara bo que por sortir sol al carrer i seure en un banc. La imatge em provoca un petit sotrac mental. Vull aprofitar al màxim els pocs dies de vacances que em queden!!
Lo curiós del cas és que un dia d’aquests anant al super em trobo el vellet, m’atura i em demana 30 cèntims per fer una cafè. Li dono un euro.
I penso: Està en una bona residència, no té diners o li tenen restringits per que no li convé el cafè? Hauré fet malament?
Demana 30 cèntims molt discretament. Qualsevol altre mendicant et demana “un eurillo”, com si no fos res. En definitiva, li hauré alegrat el dia? O no? Continuarà aquesta història mínima?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada