La visita el diumenge
Un diumenge em vaig presentar a Vallbona amb la Mariona per ensenyar-li el centre. Vaig saludar al porter i vaig començar la visita. Al cap de dos minuts va comparèixer la Madre superiora i em va dir que com és que no li havia fet saber que hi anava i que era allà. Molt amable, ens va acompanyar tota l’estona. Què havia passat? Doncs que havíem trencat els circuits de poder i es van encendre totes les alarmes del sistema. Algú va anar corrents a avisar-la.
He pactat amb la malaltia
Un vellet de Primero de Mayo, molt simpàtic, es va posar malalt. La cosa no pintava gaire bé. Jo l’anava a veure sovint. Un bon dia em diu: “jo ja he pactat amb la malaltia”. Al cap d’uns pocs dies va morir¡ És aquest un tema profundament filosòfic del que he parlat sovint amb amics i col•legues: podem decidir el moment de la mort? Pot el nostre subconscient decidir per nosaltres? Crec que hi ha prou exemples per poder dir que sí. El meu vellet de Vallbona, els matrimonis que moren amb uns pocs dies de diferència…i molts altres casos que podríem explicar, ens ho demostren encara que no sigui científicament.
L’assemblea.
No recordo el tema. Però un dia vaig creure que seria bo reunir a tots els residents (que estaven més bé) i comentar-lo per demanar la seva opinió. La cara de sorpresa de tothom va ser molt considerable tant dels empleats com dels propis residents. Mai s’havia fet una cosa així…Segurament vaig actuar inadequadament pel moment i pel lloc.
La roba.
Els residents no tenien roba pròpia, se’ls l’anava repartint a ull i per tant l’aspecte general era aquell que es veu en les pel•lícules antigues de manicomis: anaven o massa curts o massa llargs. Totalment depriment. Però de tot això és interessant destacar que la gent que hi treballava no se’n adonava, ja ho trobava normal. Aquest és també un problema que es pot generalitzar: quan una cosa porta temps fent-se malament, es converteix en normal. Ha de venir algú de fora per fer-ho veure. I si té sort serà comprés, si no serà vist com un enemic. En aquest cas es començava a veure però no era fàcil d’organitzar. Es va decidir deixar el tema i anar millorant la cosa amb els residents que anessin marxant a altres centres i així disminuir la grandària del problema.
Els pijames.
Una de les accions concretes que es va decidir fer va ser la compra de pijames. Els residents homes dormien amb calçotets. Com passa sempre, alguns membres del personal deien que si sempre havien dormit en calçotets ho podien continuar fent…(no sé com dormien ells a casa seva). No era un gran pas però era la manera de posar de manifest que les coses començaven a canviar. També els residents van haver de fer el seu procés d’aprenentatge.
El paper de wàter.
A Vallbona no hi havia paper de wàter en els lavabos. Els residents hi anaven amb el seu rotllo, que per altra banda aconseguien comprant-lo o robant-lo al propi centre. Davant del meu estupor, em van dir que si es posava paper se l’emportaven. Varem decidir posar paper i insistir fins que fos evident que no calia endur-se el paper per que sí que ni havia. Sembla fàcil i pot fer somriure…però qualsevol que pensi el que ha costat en el nostre país no haver de pensar a portar-se el clínex al lavabos públics, perquè un ja té la seguretat de que n’hi haurà. Són processos lents i que només es basen en la confiança.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada