Voldria
parlar dels residents de Vistarica. Com ja he dit, la població de Vallbona
provenia, amb molt bona part del mon de la marginació. Això provocava
l’existència d’un seguit de personatges que no em puc estar de descriure.
Choe Morejon. Suposo que ningú recorda hores d’ara qui era Choe
Morejón. Al meu pare li sonava el nom. Curiosament Google, que ho te tot,
recull una nota d’un combat d’aquest boxejador cubà, negre, el dia 1 de
desembre de 1933 contra Daufi. Choe Morejón va envellir tenia una mísera pensió
d’exboxejador i va acabar en un centre públic. Choe Morejón era cec i tot el
dia anava acompanyat de Miguel que li feia de Lazarillo amb una paciència admirable.
Li agradava cantar “cucurruchito de maní”. Tenia una córpora immensa però
era un bonàs i molt pacífic. Portava
molts anys cec. El més curiós del cas és que un cop a Vistarica, quan varem
poder dedicar-nos més a cada resident varem veure que el que tenia no era si no
unes cataractes enormes. Podia ser operat i portava un munt d’anys cec¡ Varem
fer els passos pertinents i el varem haver de traslladar a “Quatre camins” un
centre més sanitari que tenia l’Ajuntament. El van operar i va estar allà uns
dos mesos. Jo m’enduia el Miguel a veure’l. Estava trist i pensava que no
tornaria. Però ho varem aconseguir i va tornar veient-s’hi . Va ser un gran
dia¡
Miguel.
El Miguel, l’acompanyant de Choe Morejón era un sant baró, discret, amable.
Tenia el costum de fer cada setmana una quiniela, sempre la mateixa i posar-la
al nom del seu germà gran. No hi havia manera de que expliqués aquesta devoció
per un germà que no veia mai. Només tenia un problema, de tant en tant sortia i
s’emborratxava. En una ocasió en varem trucar de la residència a les 2 de la
matinada, per dir-me que havien trucat de la Guàrdia Civil de Terrassa que
l’havien trobat tirat pel carrer i que afortunadament portava una tarja de la
residència. Vaig anar a la caserna immediatament, és a dir a les 3 de la
matinada, a recollir-lo per tornar-lo a la residència. Estava molt avergonyit i
el disgust li va durar uns quans dies.
El
Gallego. No recordo el seu nom, per això l’anomeno així. També era una persona
excel·lent i molt amable. Havia anat a Amèrica a fer fortuna i havia tornat
arruïnat. Va acabar marginat pels carrers fins que el va recollir l’Ajuntament.
Havia perdut el contacte amb la família i no volia que sabessin que era un
fracassat. Li vaig insistir en que podríem buscar la manera de pagar-li un
viatge a Galícia, però es va negar amb rodó i així ho varem respectar. No sé si
ja es feien per la Tele aquests programes tipus “quien sabe donde”, però sempre
que en veig algun no puc deixar de pensar en ell.
Martorell.
Tenia només 58 anys, era de les
comarques de Girona. Probablement havia marxat de casa i li feia vergonya
tornar amb la família. Portava molts anys en la marginació i a Vistarica,
airejat, amb habitació individual i amb un petit hort que li varem deixar fer,
era l’home més feliç del mon. Però alguna cosa l’havia portat a no enfrontar-se
a la vida, hi havia anat caient en la dependència de l’Administració. Deien
d’ell que durant molts anys havia patit d’una nafra bastant gran a la cama, fet que li permetia estar atès. Quan
tenia la nafra una mica curada se la rascava amb una pedra i deia que
s’havia caigut. Així no el feien fora.
Antonia.
L’Antònia era un exponent d’un altre tipus d’usuària: les ex prostitutes. Anava
sempre molt arreglada, dintre del possible i era molt presumida. Presumia de
que ella no se’n anava amb qualsevol i que havia tingut clients fixes molt bons
que la portaven a unes torres molt maques de Sant Cugat. En una ocasió em va
generar un petit “afer”. Mentre un altre resident passava davant d’ella per
anar a seure li va tocar ostensiblement els genitals amb el corresponent
divertiment o escàndol dels altres. Tema del dia!
El
Brasilé. Tampoc recordo el seu nom i l’anomeno així per que havia estat al
Brasil i també havia tornat fracassat (Tots els que estaven allà tenien una
història complicada), però no ho volia reconèixer. Estava molt amargat. Només
tenia 60 anys i encara somiava amb tornar a Brasil a treballar. No es
relacionava amb ningú, no llegia, no mirava la Tele. Les meves converses amb
ell varen ser sempre correctes, però no va cedir ni un mil·límetre.
La
paella de la Joana. La Joana era molt particular. També tancada en ella
mateixa. De tant en tant s’eixorivia i preparava una baixada a Barcelona “a mis
barrios”. S’arreglava i baixava a Barcelona. Tornava a les 3 de la tarda. Havia
fet una paella al seu lloc de sempre on ja no coneixia a ningú i tornava trista
i decebuda.
La
marquesa. Anava amb cadira de rodes i estava molt deteriorada, però era molt
presumida i es donava aires de grandesa. Per això li deien la marquesa. De tant
en tant es feia comprar per una noia uns quants llagostinets, que la cuinera li
preparava, i es feia un petit banquet.
Herminia.
Gorda i feliç. De família de classe baixa, de Barcelona de tota la vida. No
havia tingut mai ofici. Al desaparèixer els seus familiars més directes, havia
espetegat també a Vallbona. Era dolça i ingènua. Deia que ho havia fet tot a la
vida: anar amb avió, anar amb vaixell, amb tren... tot menys estar amb un home.
En mig d’aquell pati teníem una verge! Mare de Deu Santíssima, hauríem de dir¡
Li agradava participar en totes les activitats. Va fer una petita bosseta de
macramé per la meva filla.
El
manetes. Tampoc recordo el seu nom. Era virtualment l’encarregat del petit
manteniment, de regar el jardí i coses per l’estil. Si hom parlava amb ell no
entenia que hi feia allà i perquè no tenia una família normal.
Podria
seguir però em començaria a repetir. No teníem prou temps ni jo ni la psicòloga
per fer uns tractaments més personalitzats. No sé on hauríem arribat cas de ser
així. Possiblement a descobrir moltes misèries humanes, moltes històries
tristes que possiblement ells no volien recordar. El millor que podíem fer era
que el dia a dia fos agradable i que sentissin una mica d’afecte. És el que
fèiem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada