Memòries d’un funcionari 23. Ajuntament de Barcelona . Vistarica 6.

Moments especials

Tinc observat que el Nadal és una festa molt alegre i molt familiar, però també molt trista quan es tenen mals records. Aquest era el cas de Vistarica. El Nadal té una força agredolça molt forta  que es veia en les mirades d’aquella gent i nosaltres fèiem veure que no vèiem. Només vaig estar un Nadal, però vaig intentar que fos el màxim d’agradable. A més de fer el pessebre, de comprar uns petits regals per tothom etc. vaig veure que havia de ser-hi  a l’hora de dinar. Con que es dinava a dos quarts de dues, a les tres podia ser a casa. Varem intentar fer un dinar de “Nadal” i crec que ho varem aconseguir. A l’acabar, un vellet que sempre estava al rebedor de la residència al costat del meu despatx em va dir “ no tindrà pas un puret?” com dient: amb això seria l’home més feliç del mon. Llàstima que no el tenia.

 

Els balls i les festes. Com a tots els centres, era obligatori celebrar les festes. Les festes marquen una mica el ritme del temps i ajuden a alegrar la vida. Tot  Sants amb la seva Castanyada, Nadal, Carnestoltes, la Mona, Sant Joan...tot ho fèiem córrer. Els companys de treball sempre van col•laborar amb molt de gust en aquest tipus de coses. Als residents els costava una mica més. Jo crec que en el fons copsaven la mica de comèdia que hi havia en tot això, la part de falsedat que amaga el concepte de festa en general i més en concret en el seu cas. En els balls intentàvem entre tots animar la cosa, però, especialment jo, el director, havia de tenir molt present de no deixar-me a cap velleta per treure, perquè hagués pogut portar disgustos.

 

Toqui’m si us plau. Hi ha fins i tot llibres sobre aquest tema. Però en el meu cas, i en el de qualsevol que entri en un centre de vells o de nens, no li calen teories. Sobretot les senyores anaven sempre amb les mans per davant: donar la ma, retenir-la una estona, era obligatori amb les velletes. En aquella època en que a casa hi havia molts nens petits, també aquests volien que els toqués a l’arribar a casa. La meva resposta era sempre: un moment que em rento les mans!

 

Per què me’n vaig anar

 

Jo m’ho passava bé  a Vista Rica. Per què me’n vaig anar tant de presa?
Per varis motius.

 

El primer d’ells per que sempre he tingut una tendència innata a acabar amb les coses abans d’hora. No deixa de ser un defecte. Quan estic bé en un lloc, feina, festa, el que sigui, tendeixo a voler marxar abans que els altres. Deixo aquest aspecte pels psicòlegs.

 

El segon és que tenia una sensació de solitud. No tant la soledat del “jefe” que una mica també, si no la soledat respecte a la Institució. No em sentia recolzat. Com si els problemes de Vista Rica fossin meus i no de l’Ajuntament de Barcelona. És una sensació que ja he viscut altres vegades en carn pròpia o aliena. Ja tornaré sobre aquest tema. Només recordaré, el que he dit unes pàgines més amunt dels torns dels diumenges entre els directors.

 

Un altre motiu va ser un cert desfici per participar en coses més generals. La particularitat em fa petit. Necessito viure una mica més la globalitat. Per això he tendit sempre a la planificació i a l’abstracció. Potser és inoperant o pretensiós, però cadascú és com és.

 

L’únic motiu pel que no me’n vaig anar va ser per guanyar més diners, com es veurà a continuació. Però és justament el que pensava tothom. De nou “l’excepció i la regla” de Bertol Brecht a la que ja m’he referit.