Editorials. Les llengües dels meus pares

1.Soc fill d’un català i d’una asturiana.

La meva llengua materna va ser el castellà. No recordo en quin moment vaig aprendre català. El que sí se és que des  que puc recordar, parlo les dues llengües per un igual. I dic parlo, perquè tota la nostra educació va ser en castellà i l’aprenentatge del català escrit ha estat dur i difícil. Si alguna manca educativa tenim els de la meva generació és en el català escrit i gramatical.

Tots sabem de coneguts que tenen nens que estan aprenent tres i quatre idiomes a l’hora. El  nen només necessita que una persona li parli sempre en el mateix idioma per  aprendre’l. En un principi el  nen ho barreja tot i progressivament va diferenciant el idiomes. Als cinc anys pot parlar anglès amb l’avia, castellà amb el pare, i català amb la mare. I amb tots els accents correctes. Molts pares opten per portar al nens a escoles angleses precisament per això, perquè si el nen “viu” en anglès unes hores al dia, aprendrà aquest idioma com el català i el castellà.

Per tant cap nen està en perill de perdre un idioma si algú li’n parla. Per tant no estan en perill els idiomes de les famílies de referència.  I els que tinguin la circumstància de tenir una pare, mare o avia que parli àrab, rus, o xinès, que aprofitin la sort que tenen i des de petits aprenguin aquests idiomes.

2. El castellà.

El castellà és una gran llengua. Perquè la parlen mes de 300 milions de persones i perquè es maca, solida i rica. D’una riquesa considerable, D’una sonoritat contundent. D’una varietat sense límits. Tenim 15 maneres (m’ho invento) de dir “atardecer”, pels homes del temps, pels treballadors, pels enamorats, pels cursis, pels excursionistes. Podem dir el mateix amb deu paraules diferents a diferents països  i encara que no les utilitzem totes,  les entenem i aquesta variació dona precisament un deix personal a cada país. Per no parlar dels deixos i cantarelles diferents que li donen una riquesa musical adorable.

És una llengua que estimo, que sento meva i en la que m’encanta llegir. He llegit a la meva vida tres vegades El Quijote i ho tornaré a fer perquè em fascina. Llegeixo molt en castellà encara que aquell mateix llibre el pugui trobar en català. També llegeixo en català i en la mesura de les meves possibilitats en anglès i en francès. Perquè tancar-se cap possibilitat de llegir, que és enriquir-se, sentir, experimentar?

Des d’aquest afecte puc dir que el castellà no estar en perill per que es faci l’ensenyament en català o en basc. Tots els nens de Catalunya aprenen el castellà i el parlen correctament als 12 anys. Els idiomes s’aprenen a l’escola, al carrer, anant al cinema, mirant la Tele. Una anècdota: quan a Catalunya varem acollir refugiats de la guerra dels balcans, dintre dels programes socials varem trobar una nena d'11 anys que parlava castellà...com a les tele-noveles sudamericanes.  Havia après el castellà tota sola, només escoltant la Tele. Va servir d’intèrpret als seus compatriotes.

En tot cas el castellà pot estar en perill per altres elements. Com l’empobriment del  llenguatge quotidià, perquè ens oblidem de les 15 maneres de dir “atardecer” i ens limitem a un sol adjectiu per dir maco. Perquè només mirem una  Tele empobridora en el contingut i en el llenguatge. Perquè els models de consum i de vida porten a tot menys a la lectura. Perquè es perd el plaer de la conversa que vol dir parlar i escoltar.

I hi ha altres perills pel castellà. Els que venen de fora, no de dintre. La llengua dominant  al mon ens imposa uns vocables absurds que acceptem tontament sense plantar cara: el “finguer”, el “su atención por favor”, el software”, el “ pressing” l’estrés, la “polución”, el “O.K”, el “footing”, el “parking” el “camping”, el renting, els “punts a dalt”, el “part  time”... i tantes i tantes paraules que empobreixen el nostres llenguatges.

És l’anglès el que pot acabar en 100 o 200 anys amb el castellà, crear uns altres idiomes amb menys riquesa. Amb menys vocables i sense 15 maneres de dir “atardecer”. Hem de mantenir els nostre llenguatge tant  ric en dites, frases fetes, connotacions de diversos tipus, culturals, literàries, religioses o taurines. Si no, tots acabarem parlant una espècie d’anglès internacional composat de 1500 paraules.

3. Les llengües dels meus pares.

La meva mare va viure més de 60 anys a Catalunya i no va  abandonar el seu “deix” asturià tant característic. Fins i tot jo l’utilitzava quan parlava amb ella: “prestote?” prestome”, niñín, “ye bobada”, “tengo faenina” rapazuco, guapiño...

Totes aquestes expressions que continuo utilitzant, no són més que unes restes minúscules d’una desfeta general. A la terra de la meva mare es parlava el Bable i el Bable ha desaparegut. Ha desaparegut a les mans del castellà. Com han desaparegut tantes i tantes llengües a la Amèrica llatina. El castellà ha menystingut els llenguatges dels indis. Per què aquest desig d’aniquilació, d’uniformitat total, que només porta a l’autodestrucció?

La llengua del meu pare és el català. Una llengua encara viva però que està en greu perill de desaparició. Per què tanta mania al català? Per que algú vol que perdem els nostres principis i la nostra identitat?

El cert és que el català cada dia es parla menys a nivell de carrer, perquè els nois l’aprenen a l’escola però després no el practiquen. Cada any el percentatge dels que el parlen va disminuint.

Els nouvinguts tenen un paper important en aquest fet. Depèn de si s’integren, a nivell de llengua, o no. Curiosament els que venen de fora si són d’altres ètnies o cultures tenen més tendència a aprendre el català que els que venen amb l’idioma castellà. Aquests no es molesten en  fer-ho. Saben que parlen un idioma potent i que ja en tenen prou. Els van destruir el seu idioma i ara,  ajuden a destruir el nostre.

El perill del català, encara que sigui llengua oficial a Catalunya, és arribar a ser com el llatí. M’explico. Durant segles el llatí tot i ser una llengua morta va continuar sent una llengua oficial. I encara ho és al Vaticà.  El català es pot convertir en la llengua de la Institució, dels diaris oficials, però  pot deixar de ser la  llengua del poble. En definitiva una llengua morta, com el llatí. Així com el Papa de Roma encara fa les encícliques en llatí, nosaltres farem el DOGC en català i tindrem una llengua “morta” pels segles  dels segles. I en comptes de dir “aquest sap llatí”, direm “aquest sap català”.