Un cop vist el musical, em queda una sensació amarga respecte a la nostra societat. No tinc res contra els musicals i reconec el seu paper en el mon de la distracció. Però si és un sector lleuger i d’entreteniment que busqui arguments d’entreteniment i que no prostitueixi un text gran i sublim.
Una escenografia perfecte, una música tòpica de musical, una actuació correcta, un missatge nul. Els meus acompanyants em diuen que els és impossible seguir l’argument. És lògic. D’una novel·la de 1200 pàgines, és molt difícil fer un guió de musical, s’ha de tallar massa. Pobre Víctor Hugo ¡
Anem doncs a la novel·la. Quan un s’enfronta a una obra d’aquestes hi va a buscar vàries coses:
L’argument
És una història èpica de la vida d’un pobre home Jean Valjean que per robar una barra de pa per alimentar a la seva família, es converteix en un “delinqüent” de per vida. S’escapa vàries vegades, passa 19 anys a la presó, s’enfronta amb la bondat d’un capellà que el transforma, es fa ric gracies a la seva intel·ligència, ajuda als pobres, especialment a Fantine, pateix per que acusen a una altra persona en lloc seu, amaga la seva fortuna en un bosc i finalment es lliura a la justícia. Afortunadament es pot tornar a escapar, va a buscar a la filla de Fantine, Collete, la salva i la protegeix fugint constantment del policia Javert. Collete troba a Marius i s’enamora, grans dubtes per por de perdre la seva nena, generositat total salvant a Marius de la mort i lliurant Marius a Collete, es casen i els dona la seva fortuna, confessa el seu “pecat” a Marius i intenta desaparèixer de les seves vides, dolor i pena fins a morir. A l’últim moment apareixen Collete i Marius i mor en els seus braços. Novel·la romàntica amb mort al final.
Complementàriament hi ha tot un conjunt d’arguments secundaris per vestir la trama principal. En conjunt 1200 pàgines. Un típic argument de gran novel·la, ben estructurat i construït.
L’objectiu
Però l’objectiu d’aquest tipus de novel·la no és només crear una trama i un desenllaç, és fer filosofia i cultura. Com a creient, Víctor Hugo creu ferventment en Deu, però critica l’Església institucional a partir de l’actitud modèlica d’un bisbe bo i senzill; crítica també, fortament, la justícia dedicada només a perseguir als miserables i donar de menjar a la classe “judicial”; fa un enorme mosaic sobre el bé i el mal sobre tot a partir del personatge principal i també dels col·laterals, així com de la rectitud exagerada del seu perseguidor, Javert. A part d’aquestes grans temes Víctor Hugo crea opinió sobre les classes socials, sobre l’evolució de la societat i del mon, sobre la pena de mort i sobre moltes altres coses.
L’erudició.
Víctor Hugo aprofita per fer erudició. Pot parar la narració per fer una descripció de la batalla de Waterloo durant 25 pàgines, per explicar com és la vida en un convent del segle XVIII o per explicar com és el “vell” París de la seva època, que res té a veure amb el “Paris de tota la vida” que nosaltres coneixem, o per explicar amb tot detall les clavegueres de París, o la vida a les presons, o la vida dels nens petits abandonats que ronden per París. Pot, també, incrustar en la narració les rebel·lions franceses en diferents moments de la història, i diferents revoltes populars, per posar de manifest el que ha costat als francesos eliminar la monarquia: Borbons, Napoleó, Borbons, Orleans, Napoleons. Des de 1789 fins a 1871, tot un segle entre monarquies i revolucions, fins arribar a la república definitiva.
Al llarg del text, Víctor Hugo va desgranant un conjunt de frases notables i memorables. Són infinites. En recullo algunes a continuació:
Cert o falç, el que es diu dels homes, sovint pesa tant en la seva vida, com el que fan.
Als ignorants ensenyeu-los tantes coses com pugueu; la societat és la culpable de no donar instrucció gratuïta.
L’home té un tirà: la ignorància. Ell ha engendrat la monarquia, que és l’autoritat fundada en la falsedat.
Absorbir-se en la llei divina fins a perdre de vista la llei humana, això no pot ser.
(el bisbe) Visitava als pobres sempre que tenia diners; si no en tenia visitava als rics.
La destrucció dels abusos no basta, cal canviar els costums.
La societat manté irremissiblement fora dels seus límits dos tipus d’home, els que l’ataquen i els que la preserven.
Diuen que l’esclavatge ha desaparegut de la civilització europea. Mentida. Encara existeix, però només pesa sobre la dona i es diu prostitució.
Amb quina facilitat l’ambició es dona (a sí mateixa) el títol de vocació.
Hi ha un espectacle més gran que el mar i és el cel; hi ha un espectacle més gran que el cel, i és l’interior de l’ànima.
Contemplar és llaurar; pensar és actuar. El braços creuats treballen, les mans juntes fan. La mirada al cel és una obra.
Un príncep no és res al costat d’un principi.
Es mofaven del segle, cosa que els estalviava d’entendre’l.
A la manera de tots els nouvinguts a una religió, la conversió l’embriagava, precipitava l’adhesió i anava massa lluny.
Arribava a l’edat de la vida en què l’esperit dels homes que pensen, es compon en proporcions gairebé idèntiques de profunditat i candor.
Qui només ha vist la misèria del home no ha vist res:li cal veure la misèria de la dona; qui només ha vist la misèria de la dona no ha vist res: li cal veure la misèria de l’infant.
Els drets són una necessitat dels temps. Els prínceps les “atorguen”, però qui les dona realment són les circumstàncies. Veritat profunda i útil de saber, que els Stuarts no endevinaren l’any 1660, que els Borbons ni sospitaren l’any 1814.
Tant bon punt una revolució toca terra, els llestos esquarteren la nau encallada.
Tots els problemes que els socialistes es plantejaven, deixant de banda les visions cosmogòniques, conflueixen en dos punt principals:
Primer problema; produir riquesa.Segon problema: repartir-la.
Anglaterra crea riquesa admirablement, la reparteix malament. El comunisme i la llei agrària creuen resoldre el segon problema. S’equivoquen. La seva distribució mata la producció. Repartir a parts iguales aboleix l’emulació i per tant el treball.
Els dos problemes s’han de resoldre junts per que es resolguin bé. Estimuleu al ric i protegiu al pobre, suprimiu la misèria, poseu un terme a l’explotació injusta del feble pel fort i un fre a la gelosia, doneu l’ensenyament gratuït i obligatori i convertiu la ciència en base de la virilitat, democratitzeu la propietat no pas abolint-la si no universalitzant-la...
Aquells homes esparracats, ferotges, s’abraonaven contra el vell París trasbalsat, què volien? Volien la fi de les opressions, el treball per l’home, la instrucció pel nen, la clemència social per la dona, la llibertat, la igualtat, la fraternitat, el pa per a tothom...el progrés. I aquesta cosa santa, bona i benèfica la reclamaven desesperats, arravatats, terribles, gairebé nus i amb el garrot al puny i el rugit als llavis. Eren salvatges, sí, però eren els salvatges de la civilització.
Davant d’aquests homes salvatges, n’hi ha d’altres, sempre somrients, coberts d’or, de brodats i de cintes, amb mitges de seda, plomes blanques, guants grocs i sabates enllustrades, que insisteixen suaument, recolzats en una taula de vellut davant d’una llar de marbre, per que es mantingui i conservi el passat, l’edat mitjana, el dret diví, el fanatisme, la ignorància, l’esclavitud, la pena de mort i la guerra, i glorifiquen amb veu fina i bones maneres el sabre, la pira i el patíbul. Si ens veiéssim obligats a triar entre els bàrbars de la civilització i els civilitzats de la barbàrie, nosaltres triaríem els bàrbars.
Res no és tant perillós com la feina arraconada: és un costum perdut. Costum fàcil de deixar, difícil de reprendre.
De tant en tant es permetien el luxe d’anar a veure com sortia el sol, mena d’alegria quieta que escau tant als qui entren a la vida com als qui en surten.
Anys enrere, aquests llocs severs on la disciplina de la presó lliura al presoner consistien en quatre parets de pedra, un sostre de pedra, un paviment de lloses, un llit de camp, una lluerna enreixada, una porta reforçada amb una placa de ferro i en deien “calabós”; però van considerar que el calabós era massa horrible: ara consisteix en una porta reforçada amb una placa de ferro, una lluerna enreixada, un llit de camp, un paviment de lloses, un sostre de pedra, quatre parets de pedra, i en diuen “cel·la de càstig”.
Però, els qui no volen saber res del futur s’ho han de pensar bé. Qui diu que no al progrés, es condemna a sí mateix, no al futur. Només hi ha una manera de refusar el demà: és la mort.
La filosofia social és essencialment la ciència de la pau. Té per objectiu i ha de tenir per resultat la dissolució de les ires mitjançant l’estudi dels antagonismes. Examina, escruta, analitza i després recompon. Procedeix per via de reducció: de tot retalla l’odi.
Sigui com sigui l’avui, la pau és el demà.
No importa morir, però “no viure” és horrible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada