Con que em vaig casar a quart de carrera i a més vaig abandonar les meves classes a Terrassa m’havia de buscar fons d’ingressos. Una d’elles, relativament freqüent a la universitat en aquella època, era una beca de professor ajudant per alumnes del darrer curs. Jo vaig ser professor ajudant d’un professor sud-americà de sociologia que es deia Rama. La feina del professor ajudant consistia, sobre tot, en coordinar grups de treball d’alumnes dels primers cursos i potser fer alguna classe.
El tema va ser que la meva activitat havia de començar al febrer i just en aquell moment va començar la vaga indefinida del PNN (professors no numeraris) que varen parar la universitat fins a finals de curs. El curs va acabar amb “l’aprovat general”.
Els PNN eren professors joves que no tenien la plaça en propietat. Era normal en una universitat jove en la que l’increment d’alumnes era molt gran cada any. La pressió va ser tant forta que al final el rectorat va cedir i tots van ser fets fixes. Error, immens error, al meu parer. Perquè quan es fan aquestes operacions de caire general, entren els bons i els dolents i aquests dolents, centenars d’alumnes els hauran d’aguantar durant molts anys. A més es dificulta l’accés a les generacions posteriors i, per tant, gent molt bona no pot entrar.
Hem vist durant molt anys a gent molt preparada, patint contractes molt precaris a la universitat. A més, per què un professor universitari ha de ser funcionari? És un debat que ve de molt lluny i posa de manifest lo poc a poc que avancen les coses. Per solucionar-ho parcialment, ja entrat el 2000, les universitats han inventat un sistema de jubilació parcial de professors.
Però els errors es van repetint. Recentment, cap el 2010, s’han fet en un sol anys 5000 mestres funcionaris nous, dificultant l’ingrés de “bons” mestres que vagin sortint en els propers anys. Quin és l’objectiu del procés educatiu: el mestre o l’alumne? Com podem sacrificar la qualitat del producte educatiu que rep l’alumne per culpa d’una reivindicació molt forta? Al llarg de la vida he anat aprenent que no sempre el que protesta té la raó.
En definitiva, però, jo faig fruir d’una beca de professor ajudant sense fer absolutament res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada