Una pare gran de més de 70 anys escriu uns consells al seu fill de 7 anys perquè els llegeixi quan ell ja no hi sigui. El pare està casat en segones núpcies. Ha viscut gaire bé tota la vida en un poblet del mitjà oest d’Estats Units anomenat Gilead.
La peculiaritat d’aquest pare és que és un pastor luterà, fill de pastor i net de pastor. Els consells, que va deixant anar en forma de diari, es basen en gran mesura en comentaris de sermons antics, o de versicles de la Bíblia. També fa comentaris sobre altres temes i en especial de la seva relació amb el fill d’un “col•lega” d’una altra religió cristiana, que ha tingut molts problemes a la vida i al que ha seguit des de petit.
El text sembla aparentment minimalista, anodí i ,segons per qui, fins i tot pesat, degut a la gran quantitat de referències bíbliques. Però al darrera del relat hi ha un missatge que l’autora no desvela específicament: la fe o no fe, viure aquí o allà, viure en un ambient més ric i viu intel·lectualment o fer-ho en un de més pobre, viure molts anys o no tants...tot plegat és irrellevant davant del propi fet de viure.
Llibre curiós, que no m’atreviria a recomanar a tothom i que trobo valent que l’editor l’hagi publicat. De tota manera ve precedit d’un gran èxit de vendes a Estats Units.
En destaco algunes frases:
No soy un santo ni mucho menos. Disfruto de más respeto del que merezco. La gente desea respetar a su pastor. He adquirido una gran fama de erudito por recibir más textos de los que he tenido tiempo de leer...”
“He pasado mi vida consolando a los afligidos, pero nunca soporté la idea de que alguien me consolara a mi”.
“...llegué a preguntarme si no me gustaba más la iglesia cuando no había gente en ella”.
“Había habido una gran sequía y los tiempos eran duros, pero como lo eran para todos no lo parecían tanto”.
“Fui a la iglesia a ver amanecer, porque esa paz me restablece más que todas las horas de sueño”.
“Una vez oí a un hombre decir que los cristianos veneran la tristeza”.
“He estado intentando recordar que hacían los pájaros antes de que hubiera hilos telefónicos...”
“Así pues cada día es, en realidad, la misma tarde y la misma mañana”.
“Mi padre consiguió que sintiera añoranza de un lugar que nunca había dejado”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada