Eduardo Mendoza, El enredo de la bolsa y la vida. Barcelona, Seix Barral, 2012.
Feia anys que no llegia un llibre d’Eduardo Mendoza, però la Maria el tenia a la ma i me l’ha deixat. Per sort no és gaire llarg i he arribat fins al final.
El llibre té un llenguatge fluid i amè, una història interessant esperpèntica i surrealista, uns personatges a quin més cutre, una trama aparentment policial, un final previsible, algunes metàfores molt ben aconseguides, alguns moments divertits. I no té res més.
El meu problema és que accepto determinades bajanades per la tele, com a relax en moments en que estic molt cansat per fer coses més serioses, però d’un llibre encara espero que m’aporti alguna cosa i m’enriqueixi, i per tant no m’agraden aquest tipus de llibre. Potser m’empassaria la història en versió televisiva. És problema meu, ho repeteixo.
El problema global és que si a algú li agraden aquest tipus de llibre com a complement a altres llibres més interessants, molt bé. Però si un lector s’alimenta només d’aquest tipus de llibres, haurem de reconsiderar el concepte de lector.
No vull semblar elitista, però és el que sento en aquest moment. És la sensació que tens el dia del llibre, quan sens que gran part dels llibres més venuts són de temes de la gent de la tele i similars. Just fa dos dies Fèlix Ibáñez (Felix Fanés de nom literari) em comentava els problemes de venda del seu fantàstic diari de Nova York. Per cert aquest sí que el recomano.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada