La Residència de Vallbona va ser construïda després de la Guerra pensant en recloure-hi temporalment els “vagos y maleantes” que corren pel carrer. Es va triar una ubicació totalment marginal en l’època i la seva construcció responia també a aquest concepte. Per tal d’evitar la fugida dels usuaris, en comptes de tenir finestres que permetessin veure l’exterior, tenia les finestres a la part alta de la paret com si fos una presó. Per tant l’aspecte general era fosc i poc acollidor.
Pel que fa als menjadors i les sales d’estar se semblaven bastant al que eren les residències de gent gran d’aquella època i encara ara. Sales molt grans, menjadors molt grans...tot molt institucional. Però el pitjor eren els dormitoris. Eren dormitoris correguts amb 40 o 50 llits. Lo més greu de tot és que a l’arribar jo, s’acabava d’estrenar una ala nova...que també estava construïda d’aquesta manera. També s’acabava d’estrenar una cuina i un safareig. Per tant les instal•lacions eren entre velles i noves, però tot plegat de concepció antiga.
La residència tenia també dos dependències peculiars una relativament freqüent, l’altre totalment única. Hi havia una morgue, una petita sala – capella on es portaven els morts abans d’anar al cementiri. L’altre eren dos quartets anomenats “calabossos” on es tancava en clau per fora a aquells que feien alguna malifeta especial. No era una relíquia, recordo ara un cas en que la Madre superiora hi va tancar una dona molt conflictiva, la qual en ple procés destructiu va pintar totes les parets amb el seus excrements.
El lector que m’està seguint per aquesta escabrosa descripció li semblarà que li estic parlant hospicis dickenians o manicomis del segle XVIII i XIX. No. Això passava al 1981 i era la cara més trista i fastigosa de l’herència franquista. Quan critiquem, i penso que ho hem de fer perquè així millorem, cal no oblidar tampoc d’on venim i tenir present, repeteixo, lo molt que s’ha fet en aquests darrers 30 anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada