Vallbona era un centre municipal que tot i ser tècnicament una residència de gent gran, tenia al darrera una història molt fosca i al mateix temps curiosa. També aquestes reflexions han de servir per veure on estàvem en sortir del franquisme i valorar lo molt que s’ha fet en poc temps.
Quan el primer ajuntament democràtic es va fer càrrec de Barcelona, es va trobar en el camp de la gent gran, dues perles: l’Asil del Parc i Vallbona.
L’Asil del Parc era formalment un alberg, que a la pràctica s’havia convertit en una residència de gent gran, de gent gran marginada. Les condicions de l’alberg, situat al que actualment és la biblioteca de la Universitat Pompeu Fabra, eren les d’un edifici molt abandonat i molt deteriorat.
L’edifici va ser construït per la Fira Internacional del 1888. L’edifici no va ser dissenyat com a centre assistencial, ni com a res, perquè en realitat la seva funció era servir de magatzem de les aigües de les fonts del Parc de la Ciutadella. Tenia, i té, una original concepció arquitectònica: l’edifici no té ciments suficients per aguantar l’edifici i una enorme basa d’aigua que hi ha al cap de munt li dona la solidesa necessària. A llarg del temps va servir d’arxiu de justícia, de parc de la Guàrdia Urbana, de magatzem dels bombers i finalment... d’alberg per acollir persones.
No cal dir que, amb el temps aquesta original construcció es va convertir en una instal•lació humida i depriment, fosca i inhumana. Res a veure amb el seu estat actual. Allà hi vivien en condicions molt precàries unes 100 persones. La primera prioritat de l’Ajuntament en aquest sector, va ser tancar aquest centre, tot i que manquessin moltes places per gent gran. Els residents van ser derivats en bona part a Vallbona, que obria una zona nova, o a altres centres.
La Foto del tinent d’alcalde Maragall tancant la porta de l’asil junt amb la regidora Francesca Masgoret, va sortir als diaris.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada