Els meus llibres. Quan érem feliços.

Quan érem feliços. Rafael Nadal. Barcelona, Destino, 2012.

Un llibre distret pels que tenim una edat i ens podem veure reflectits en una època, un internat, un model de família nombrosa, una religió, uns costums tradicionals etc. Està bé que algú amb una bona ploma faci aquest tipus de llibres, per que més que una història concreta d’una família, és una historia d’una generació i d’una classe social. Si  a més el lector és de Girona (no és el meu cas) la satisfacció es pot incrementar bastant.

Sociològicament està bé recordar als joves, (pocs el llegiran) que fa 50 anys la classe mitjana tenia servei, “minyones”, però aprofitava la roba al màxim i anava molt justa en el menjar i  el cotxe familiar d’una família amb 12 fills era un 2 cavalls  i  l’austeritat era un gran valor. També m’agrada que es reconegui el gran esforç que va suposar per  a la generació dels nostres pares veure com el seu sistema de valors morals i religiosos trontollava a tota velocitat. Ni que sigui tard, està be fer  un reconeixement per tot el que van patir per nosaltres.

En canvi destacaria negativament la manca d’un aspecte autocrític: quan parla dels musclos i dels peixos a la Fosca i els tips que se’n feien, es limita a dir que “els musclos o les pallerides o els urissos” van desaparèixer, com si no anés amb ells que eren els que se’ls menjaven.

Tampoc m’agrada massa el títol. Tots sabem que la infància és el nostre paradís perdut, però “ara” procurem continuar sent feliços.

I encara hi ha una altre element que vull comentar. Com es tanquen aquest tipus de llibres? Què fa decidir a l’autor a tallar o a no anar més enllà? En ocasions trobem que aquest tipus de llibre acaba quan comença la rutinària vida d’adult i el temps i els anys  es tornen plans i prescindibles en el record.

 

Distret.