Les noves residències de gent gran.
Com he dit, trobàvem inadequades les residències de 200 places perquè la moda del moment eren les de 50 o 60, estructurades en petites unitats de 25 persones. També estaven de moda les miniresidències de 15 places en torretes o en pisos.
Al poc temps d’estar jo, es va inaugurar la primera d’aquestes residències, la de Trinitat, això vol dir que el procés de canvi ja s’havia iniciat uns 2 anys abans. Darrera d’aquesta en van venir moltes més, que com ja he dit retreien recursos per arreglar les antigues. No vull dir que no s’hagués de fer el canvi si no que la proporció de recursos destinats a una cosa i altre no era adequada. Així es podia trobar que mentre s’estava estrenant una residència de 50 places, unes altres 50 places, que amb molts menys diners s’haguessin reconvertit, estaven buides.
És evident que la necessitat d’inaugurar dels polítics els fa perdre l’objectivitat i ho trastoca tot, especialment en períodes electorals.
Se’n van fer unes quantes, d’aquestes de 50 places, però al cap d’uns anys les exigències econòmiques van portar a un model de 100 places que optimitza els serveis centrals (direcció i administració, manteniment, cuina neteja jardineria etc.) sense baixar la intensitat assistencial. Més o menys ara estem aquí, i ja fa molt temps.
Els centres de dia de gent gran.
Sempre ens ha agradat molt viatjar a veure què fan els altres, tot i que moltes vegades no fem cas. Posaré un exemple de viatge “no copiat” i per mal. La Marina Valls i altres persones van a anar Anglaterra a veure centres i entre ells els centres de dia. Es van quedar sorpresos de que aquests centres a Londres fossin poc més que un parell d’habitacions, una mini-cuina,(els anglesos dinen el seu sandvitx que costa poc de preparar), una sola persona o màxim dos d’atenció. Quan els van preguntar, delicadament, per aquest aspecte, els van contestar: que en tenien un cada dos cantonades i així el familiar, un veí, un voluntari els podia portar en un moment.
Reflexió 1. Quan es van començar a fer centres de dia a Catalunya, es van fer grans, amb molts serveis, amb un sistema complicat per anar a buscar i retornar als vells (els vells no son com els nens que pugen en quatre gambades en un autocar escolar...cal baixar una rampa, col•locar-hi el vell, pujar-lo, subjectar-lo per que no caigui... El resultat és que molts d’ells arriben marejats i amb els bolqués molls al centre). Es va fer un complicada normativa que havien de complir els centres, lògicament també un sistema de control i inspecció. En fi, malament i car. Anys després vaig veure com assistents socials de pobles petits, que no els “tocava” tenir un centre de dia, però que tenien 4 o 5 vells per atendre, “s’inventaven” sense viatjar i sense grans estudis tècnics, el model anglès i, en un racó del casal, habilitaven una habitació amb una cuidadora per atendre a aquestes persones. Això sí, no li podien dir “centre de dia” si no “casal amb serveis”, si no els d’inspecció s’enfadaven.
Reflexió 2. Anant de lo particular a lo general. Tenim una gran tendència, potser mediterrània, a fer les coses complicades. Quan fem un reglament o normativa ens entretenim a considerar totes les possibilitats. Al final del llarg procés quedem satisfets de la feina feta, oblidant que mentre fèiem el reglament no el podíem aplicar encara. Un cop el tenim, poden passar vàries coses: que no l’apliquem, que apliquem només la part més important, o que l’apliquem del tot. En aquest últim cas es veu que la norma és molt carregosa d’aplicar i es fan circulars que l’expliquin fàcilment als que l’han d’aplicar. Tothom sap el que és una “vaga de cel”: senzillament fer meticulosament allò que diu el reglament. Quan els empleats fan una vaga de cel, se’ls considera dolents i amb ganes de boicotejar a l’empresa. Curiosament a ningú se li acut que si l’aplicació estricta del reglament porta al caos, possiblement el reglament està mal fet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada