El sol del membrilllo. Víctor Erice, 1992.
Filmoteca. Cicle cinema i art.
La pel•lícula es podria confondre amb un reportatge o documental de com es pinta un quadre, en concret un codonyer, però va molt més enllà.
Antonio López comença a pintar l’arbre, al cap de 15 dies decideix centrar el quadre més avall de la tela i al cap d’un mes decideix portar el quadre al magatzem perquè no li acaba de convèncer, no aconsegueix transmetre a la pintura “el sol” que toca a les fruites només dues hores al dia. Torna a començar ara fent un dibuix a llapis. Plou molt, els codonys maduren i cauen, les fulles es posen grogues. El quadre queda inacabat, els codonyats es podreixen a terra. Però... torna la primavera.
El pintor viu només per a la seva pintura. La dona li talla els cabells a casa. Les filles li compren roba i li porten per emprovar. No existeix res més que la pintura i una extrema lentitud en la seva confecció.
Mentrestant el mon exterior existeix; uns paletes de l’est d’Europa fan obres a la casa que té d’estudi, els altres es mouen i treballen, entren i surten, les dones recullen els codonyats per fer confitura…Tot això va més enllà del reportatge. Erice ens vol transmetre alguna cosa més. Si més no et deixa inquiet i desconcertat. A mi m’han passat pel cap altres coses que con que no les he vist recollides per ningú a Internet no les comentaré… ( 1).
Tota la pel•lícula és una escena mínima. Em referiré doncs a dos personatges mínims.
En primer lloc la seva dona Maria Moreno pendent d’ell en tot moment. Però també és artista i el pinta a ell estirat al llit. Ell s’adorm i, anant com deia més enllà del documental, enllaça amb una semi-mort onírica. El Pintor ens explica un somni.
En segon lloc, el pintor Enrique Gran, amic seu, menys conegut i mort en un incendi al 1999. Enrique passa moltes hores al costat del pintor, parlant, cantant cançons amb ell o simplement en silenci. La conversa sobre Miquel Àngel i la comparació del Deu cristià amb la deessa grega Venus, és sublim.
(1)P.D. Va, ho deixo anar. Tens la sensació de que Erice i Antonio López ho tenen tot preparat. López sap que els codonyats tenen un tempo i deixa passar els dies fins que les fulles es comencen a posar grogues i els codonyats cauen a terra. Per què? La putrefacció dels codonyats durant tot l’hivern es converteix en part del procés de la vida que mor i torna a néixer amb la primavera. Tot torna a començar, al ritme de les fulles que reneixen i dels nous codonyats petits que ja apareixen.
Decididament per a mi no és un documental. Erice d’acord amb López fa un cant a la vida tranquil•la lluny del brogit del mon (que ens ensenya de tant) a l’art tranquil i perfecte, a la bellesa de cada fulla, a la lentitud, a l’amistat incondicional, a la senzillesa (el famós pintor s’emporta el te en una ampolla de fontvella). Beatus ille ¡
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada