Memòries d’un Funcionari 35. Generalitat. Serveis Socials. Atenció Social Primària 7.

La figura de l’educador de carrer. Els educadors socials.

 

Jo ja coneixia de l’existència dels educadors de carrer des de l’any 1974 quan treballava a l’ACIS i en Pius Fransoy feia d’educador amb nois difícils del Carmel.

 

Els educadors de carrer van néixer com una necessitat vital per atendre a molts noiets joves en greu risc social. La seva funció era la d’estar realment al carrer, molt a prop dels nois i ser un petit lligam entre aquest nois i noies des-estructurats i el “sector públic”. L’educador havia de connectar amb ells ajudant-se d’uns recursos complementaris com ara una escola, un taller... i utilitzant un tarannà i una manera de fer, vestir i parlar que els permetés la proximitat i la tasca educativa.

 

Els educadors amb el temps es van anar procurant alguns serveis no tan de carrer, on poder tenir els nois fent “alguna cosa”. Normalment aquest espais anaven lligats a aficions que els propis nois poguessin tenir, com arreglar motos o similars. Naturalment eren nois que no anaven a l’escola i per tant eren moltes les hores de risc. L’objectiu principal era el de crear o mantenir uns certs hàbits de responsabilitat, com arribar puntual, fer el que s’havia quedat etc. El manteniment d’aquests hàbits és fonamental. Aquest centres es deien “Centres Oberts”, “Pretallers” o similars.

 

Quan es va fer obligatori l’ensenyament fins els 16 anys, aquests centres van tancar i es van reconvertir en espais extraescolars. Els Instituts van començar a patir la presència d’aquests nois, possiblement sense el suport educatiu desitjable. Recordo perfectament que ja en aquell moment alguns vàrem pronosticar una època dura pels centres d’ensenyament secundari, com així ha estat...

Els primers educadors de carrer, com sempre passa, venien d’altres professions i eren autodidactes. Es va crear una escola, crec que depenent de la Diputació, que els formava i no només els de carrer si no que va anar apareixent la figura de l’educador social, tant present avui en dia en molts sectors: discapacitats, malalts mentals, nens i nenes que viuen en pisos tutelats etc. fins a consolidar-se com a una professió essencial en la societat.

 

Un problema que varen tenir al principi els educadors, i durant molt anys, va ser que el títol que els donava l’escola no era universitari si no de formació professional. Això a l’administració era un problema i dificultava que el nivell laboral dels educadors pogués ser el mateix que el dels assistents socials. A tot això s’afegia una major veterania corporativa dels assistents socials, el que en definitiva acabava comportant que normalment els caps dels equips fossin els assistents socials i en molt poques ocasions els educadors.

 

Un problema més de fons és que a nivell personal crec que potser hagués estat millor que les dos professions haguessin confluït en una de sola que hagués donat lloc a tot un ventall d’especialitzacions  posteriors. És tant clar que també l’assistent social ha de fer una tasca educativa amb la persona que atén, com que és molt diferent treballar amb discapacitats o predelinqüents. Vull dir que els que diuen que són professions “complertament” diferents, probablement responen a interessos corporatius de professió o de Facultat. Val a dir que la meva opinió queda totalment minoritària en un model, ja m’he referit a aquest tema en parlar dels mestres, que tendeix a la multiplicitat de carreres i no  a un troncs comuns i bàsics dels que surtin després mòduls o cursets d’especialització. Crec que em repeteixo si dic que després en el mon laboral trobarem alguns dels dos professionals fent feines totalment similars en centres educatius, residències, centres d’atenció social primària etc.

 

Cap els anys 2010 amb la homologació del títols amb el nomenat Pla Bolonya es va perdre, crec que definitivament, aquesta possibilitat d’unificar-ho tot amb un títol ampli i polivalent.