Solo en Berlín. Hans Fallada. Maeva Ediciones. Madrid, 2011.
En el Berlín dels anys 1940, els ciutadans estan terroritzats. La por a ser denunciat per alta traïció al III Reich per qualsevol cosa, és terrible. En aquests context, un matrimoni decideix fer postals contra el règim i anar-les deixant per diferents llocs…
La narració, precisa i detallada, és excitant i asfixiant , amb tota l’emoció d’una novel•la policial. Molt recomanable.
Voldria destacar dues coses. La primera és que els ciutadans alemanys van ser les primeres víctimes del horror nazi. En ocasions es podria oblidar aquest fet i creure que tots eren uns salvatges.
La segona, i ja que en aquest blog es tracta en bona part d’analitzar la “cosa pública”, és que vull destacar l’obsessió del règim per la legalitat. Ja he comentat en un altre moment que el nazisme va fer un llei dient que els jueus no eren persones i que per tant la seva eliminació no era un assassinat. En aquest cas, cap el final, el text es recrea, (en mig de l’horror i la desolació de les detencions, els judicis arbitraris i la brutalitat més ferotge) en descriure les “peticions de clemència” al Fuhrer. L’advocat “defensor” (és un dir això de defensor), tal com marca el procediment fa una petició de clemència que passa per quatre o cinc oficines, és revisada i segellada quatre o cinc vegades, mai, per suposat, l’arriba a veure el Fuhrer i finalment no serveix per res. Però es compleix amb el procediment.
I d’aquí el primer corol•lari. Què és la llei? A qui protegeix la llei? Per què un règim brutal busca la protecció formal de la llei? A què s’aferren els que diuen que la llei s’ha de complir, sense analitzar si és correcte i sensata? Què ens mostra la història sobre la llei? El segon corol•lari que se’l busqui cadascú...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada