Efectivament, ahir vaig anar a la “Tertu literària”. La presentadora té un 15 anys menys que jo. I a part de l’explicació literària, impecable, em va fer gràcia que li fessin gràcia molts dels tòpics que toca la monologuista i les coses concretes que diu.
I el quid de la “gràcia”, és que jo he trobat recollits en el llibre un munt de fets i opinions que jo he sentit realment durant la meva infància i joventut i en canvi ella ho veia com una cosa absolutament llunyana.
Aquesta manera de veure el mon, franquista, conservadora i carrinclona que sembla tan lluny de nosaltres, m’agradaria veure fins a quin punt es manté encara en determinats àmbits de aquesta veïna Espanya. Veient diaris de Madrid a vegades un pot dubtar que hagin passat quasi 50 anys des de que Delibes va escriure el llibre.
Però encara es pot donar un gir de 90 graus a l’argument. La presentadora ens deia que els seus alumnes de 15 anys riuen obertament dels textos del llibre com qui està sentint contes xinesos. I amb un contertulià vàrem convenir, i així li vàrem dir a la presentadora, que fes l’exercici amb els seus alumnes de buscar en les nostres maneres de fer i pensar, elements semblants “mutatis mutandis” als que presenta Delibes en el llibre.
Ja he comentat amb altres moments que ens costa molt poc escandalitzar-nos dels horrors dels temps passats, però que ens costa veure els nostres.
Tots aquests joves que suposadament s’escandalitzen de la descripció de Delibes: com veuen o tracten als immigrants que tenim entre nosaltres? es fan el llit? són capaços de tenir pensament propi o segueixen només el sentir del grup? són solidaris? se senten superiors a altres grups de joves?...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada