Miguel Delibes. Cinco horas con Mario. Barcelona, Destino
1966.
Avui a la “tertu literària” ens explicaran aquest llibre.
L’he llegit abans per anar preparat. També ho estan fent en versió teatral a
Barcelona. La vaig veure fa molts anys. Faig, en aquestes notes, un intent de
comentar el llibre abans de la “contaminació” de l’explicació de la professora.
Conec a Delibes, he llegit vàries coses seves i en general
m’agrada. Té un estil directe, clar, precís que no es fa gens pesat .
En concret, en aquest llibre, una esposa parla amb el seu
marit mort i li fa mil retrets de tota una vida en comú. Delibes escrivia en
ple franquisme, qualsevol crítica social havia de ser subtil i no fer-se notar
gaire.
Les crítiques de la dona no són les típiques esperades a un home. L’home és intel·lectual, poc
consumista, culte, no és faldiller, ajuda
a casa...però tampoc es destaca pel seu fervor pel règim, tot i,
naturalment, haver fet la guerra en el bàndol franquista, condició sine qua non
per existir en l’Espanya de la novel·la i en una ciutat com Valladolid.
La dona en canvi, és conservadora, convencional, frívola
“s’ho va passar molt bé a la guerra amb tant uniforme”. En el fons Delibes
critica aquesta Espanya franquista, casposa i carrinclona i con que ho fa d’una manera
divertida i com “des de dintre” quasi no es nota.
La narració és amena, el monòleg es fa expressament una mica
repetitiu, perquè així és com parlem la majoria de nosaltres. (M’ha recordat
una mica a la meva mare que no parava i repetia tòpics i ho feia en “asturianín”). Menció especial
mereix el primer capítol introductori, on descriu com són els escenaris socials
mortuoris, molt ben aconseguit i amb una crítica social excel·lent.
Globalment el llibre l’he trobat una mica passat de moda,
però deu ser una sensació meva perquè es continua fent en teatre i amb molt
èxit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada