S’han fet moltes pel·lícules sobre Lluis XVI i Maria Antonieta i la revolució francesa. La originalitat d’aquesta és que tota ella és una “escena mínima”. Vull dir que situa la història de 14 al 17 de juliol de 1789 en una persona de servei, una “lectora” de la reina, un personatge insignificant en la història.
Per un costat ens mostra la submissió total del personal de servei més proper a la figura de la seva “ama”, la seva disponibilitat total. El despotisme de Maria Antonieta, disfressat de paraules suaus per a les persones a les que ha de necessitar cada dia.
Per un altre costat el mon dels palaus de Versailles des del costat dels criats. Passadissos estrets plens de gent, habitacions petites i austeres, menjadors simples, però ben dotats d’aliments (al menys a aquests no els faltava el “pa”), desconeixement del mon exterior. Tot això contrastant amb el luxe “versallesc” de les estances de la reina.
Per sota de tot la història d’aquells dies, però com de lluny. Els menyspreu dels de dalt pel poble és tan gran, que no es poden ni imaginar que passi res.
Ja he dit que tota la pel·lícula és una “escena mínima”, però destacaré una sola frase. Una ajudant de la reina està preparant maletes per si marxen, es va quedant amb coses de la reina. Altres criades de rang inferior la miren. De cop diu: “Tots envegem a aquell que tenim immediatament per sobre”
Una obra petita, mínima, però que no estalvia en decorats i vestuari, ben treballada. Potser passarà desapercebuda. Era l’única sessió del dia i érem 10 persones a la sala. 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada