Un cop definides les persones i el personal només faltava l’edifici. Vistarica era un centre del Germans Camils que estava buit i que havien cedit temporalment a l’Ajuntament. Els germans Camils tenien presència al Guinardó amb un centre de repòs per tuberculosos. També al Guinardó hi havia una residència de gent gran de l’Ajuntament, l’antiga fonda Ripoll, que havia de ser remodelada. Possiblement per aquesta proximitat de barri els germans Camils van cedir la instal•lació. Tots els residents de la residència del Guinardó van ser traslladats a Vistarica, el que vol dir que el nostre trasllat depenia de que s’acabessin les obres al Guinardó.
Faig un parèntesi per fer una breu referència a la fonda Ripoll. Era com el seu nom indica una fonda que amb el pas del temps es va omplir de clients que es van anar fent grans fins al punt de ser, de facto, una residència de vells. Arribat a aquest punt i amb el Sr. Ripoll que també s’anava fent gran l’Ajuntament es va trobar amb un problema, que va resoldre molt bé quedant-se el centre (ignoro de quina manera). Aquest és un botó més de mostra de com anaven les coses en aquells anys i del gran esforç que es va fer per arribar al que avui podem trobar normal.
Cap el mes de març, doncs, Vistarica va quedar buit i en varem rebre les claus. Calia adequar el centre. I així com el centre del Guinardó, remodelat i nou, va ser moblat adequadament, no hi havia diners per Vistarica. Se li van adjudicar llits de Vallbona, taules de no recordo on, algunes coses noves... en fi el que es diu normalment es va amoblar amb una sabata i una espardenya.
La cerimònia del trasllat es digna de ser explicada. L’ajuntament no va crear un dispositiu pel trasllat adequació i acomodació del centre, si no que es va acordar que alguns del resident joves, entre 50 i 60 anys, s’instal•lessin al centre 15 dies abans de que arribessin els altres i anessin col•locant les coses. Vaig triar unes 8 persones de les més joves i predisposades i haig de reconèixer que van respondre meravellosament. Lògicament van ocupar les millors habitacions de la casa. També es va desplaçar un cuiner per poder alimentar a aquesta avantguarda.
El dia del trasllat l’Ajuntament va disposar de dos petits camions per portar les coses. Cal precisar que un conductor de camió, segons la descripció de llocs de treball de l’època, no tenia per què descarregar el vehicle. Un dels conductors així ho va fer. L’altre va col•laborar tot el dia amb la seva experiència, en veure el personal que tenia per fer les coses. Els camions van marxar a les 5 de la tarda sense haver dinat.
Però diguem ja d’una vegada on era i com era Vistarica. Com el seu nom indica tenia una preciosa vista doncs estava (i està) a la falda del Tibidabo en un petit grup de cases que hi ha pujant des de Barcelona abans d’arribar al encreuament per baixar a Sant Cugat o anar al Tibidabo. Tot el petit barri té aquest nom.
Era una casa solitària, amb jardí, de tres plantes, sense ascensor. A la planta baixa hi havia unes poques habitacions, la cuina el menjador i una sala d’estar i el despatx de direcció i l’infermeria. La primera i segona planta eren habitacions, unes quantes d’elles individuals. A més a la segona planta i havia una altra sala d’estar. Com es pot veure la casa no admetia gent molt deteriorada ja que no tenia ascensor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada