L’atenció a domicili
L’atenció a domicili és una de les potes importants de l’atenció social primària. Una atenció a domicili en un sentit ampli i integral. No es tracta només de cuidar vells o disminuïts en la seva vida quotidiana, si no també de participar en projectes assistencials de famílies i nens en risc (per desatenció, maltractes o altres causes) malalts mentals, drogodependències, en fi tot aquells programes d’atenció que puguin ser objecte d’atenció domiciliària com a mesura de control, d’estímul, de procés educatiu en els hàbits de la vida quotidiana etc.
El professional per a realitzar aquesta variada gamma d’activitats va venir en dir-se "treballador familiar". En no ser uns estudis reglats li van sortir competidors parcials, com gerocultors o similars però centrats més en gent gran. Amb els anys ha arribat a existir un ensenyament professional especialitzat.
En els seus inicis la figura va ser molt important i revolucionària, tot i que existien uns precedents en el terreny d’atenció a casa per part d’organitzacions de tipus benèfic i fins i tot religiós. Però en cap cas aquests precedents tenien aquest component omnicomprensiu i de treball en equip que se li requeria al treballador familiar.
En realitat l’equip d’atenció primària tenia tres potes, L’assistent social més generalista, l’educador social (de carrer) més centrat en joves, però també actuant en tots els altres col•lectius si convenia i el treballador (normalment treballadora) familiar actuant dintre del domicili.
El model creixia molt lentament i ha arribat fins els nostres dies en un nivell de precarietat considerable. Per què? L’atenció a domicili és la gran assignatura pendent del sistema de serveis socials? I per què, repeteixo?
L’atenció a domicili és un servei excel•lent però que té un gran inconvenient, és poc vistós. Durant anys vàrem assistir a la reticència dels alcaldes a incrementar l’assistència a domicili mentre procuraven fer-se amb una residència de gent gran que possiblement no necessitaven, era molt cara de mantenir i a més no els corresponia fer-la ja que era una responsabilitat de la Generalitat.
Permeti’m el lector un comentari col•lateral. Els ajuntaments tendeixen a fer allò que els agrada o que és més vistós o més rendible políticament. Per exemple els casals de gent gran, o els centres cívics, o els gimnasos poden estar molt bé però no és obligació dels ajuntaments fer-los, ni tampoc les residències de gent gran. En general sempre els agrada més “la pedra” que els serveis intangibles. Un ajuntament pot doblar el pressupost d’atenció a domicili sense que pràcticament es noti a nivell global, ni es visualitzi. Com hom sap la mitjana d’hores d’assistència setmanal és d’unes 5 hores (a Barcelona ciutat només 3). Si això passa a 10, la persona atesa ho notarà molt, però el conjunt de la ciutadania no. Si hi ha tres centres cívics i se’n fan tres més, es podran inaugurar, sortiran a la premsa local i tindran un alt impacte mediàtic.
L’atenció a domicili es feia inicialment amb personal contractat directament pels ajuntaments i per tant amb sous homologats amb el seu personal. L’aparició de les empreses prestadores de serveis ha acabat pràcticament amb aquesta figura laboral. Això no és dolent en sí mateix, però sí que ho són les conseqüències que ha tingut pels professionals. En donar la prestació del servei a empreses i a més intentant reduir els costos al mínim, s’ha produït un fenomen curiós al que ja he al•ludit anteriorment. Es contracta a preus molt baixos, fet que porta a les empreses a treballar en els límits de la legalitat. En ocasions els ajuntaments directament han pagat a persones sense contracte o en negre. Tot un desgavell. La situació s’està redreçant lentament en els últims anys. Qualsevol que hagi pagat una factura de lampista sabrà que a menys de 25 o 30 euros l’hora (any 2013) no es pot facturar una activitat si es vol tenir aquella persona assegurada, donar-li un sou digne, disposar d’una reserva per si hi ha baixes i tenir un discret benefici. Si els concursos públics dels ajuntaments estan a 13 o 15 euros hora (20 euros a la ciutat de Barcelona), és fàcil imaginar el què passa. De nou cal recordar que el sector públic té una gran responsabilitat, com a comprador principal en molts sectors, a l’hora de fixar o propiciar convenis col•lectius dignes pels treballadors.
Per últim em vull referir un cop més a la congelació del sistema. La limitació de la “carta de serveis” com he dit més amunt. Posaré l’exemple dels ambulatoris per que s’entengui fàcilment. Un metge d’ambulatori fa les receptes, encarrega anàlisis o radiografies etc. amb un pressupost indicatiu anual, però utilitzant el seu bon criteri. Seria absurd que es reunís una junta per decidir si un pacient necessita o no un determinat medicament. Doncs això que sembla absurd és el que passa en ajut a domicili. El sistema funciona per “concessió” d’hores a la setmana que aprova una junta, a vegades fins i tot és necessària la signatura de l’alcalde. Per incrementar aquesta assignació cal tornar a revisar l’expedient. Amb la LAPAD sembla ser que la cosa encara s’ha encarcarat més.
A qualsevol ment mínimament no burocratitzada li semblaria lògic que l’assistent social tingués una bossa d’hores i que les anés administrant en funció de les necessitats. Si per exemple operen a una persona i està uns dies sense necessitar el servei, aquelles a hores s’aprofiten per un cas que aquells dies està més apurat. Estic segur que molts assistents socials ho fan informalment, però el sistema no ho permet de fer formalment. Per què?
El professor Vicenç Navarro explica com la seva sogra, atesa a Suècia era visitada 5 cops al dia. Potser el còmput general d’hores no era molt elevat, però se sentia atesa tot el dia. Per aixecar una persona del llit, a lo millor alguns dies només es necessita mitja hora i en canvi es pot tornar a passar a l’hora de dinar per veure com va tot i assegurar-se de que el dinar és correcte, o a mitja tarda i a la nit per ajudar a ficar al llit. Per organitzar els serveis d’aquesta manera es necessita una gran quantitat de clients, que el servei públic té. Estaríem parlant llavors del cuidador d‘una escala o de 3 o 4 cases o d’una illa de cases... de tal manera que els temps de desplaçament siguin quasi nuls i no es malbaratin hores. Organitzar els serveis d’aquesta manera dona agilitat a l’assistent social, optimitza els temps d’atenció, permet adaptar imaginativament les coses a les necessitats de cada situació...Per què no es fa? Per què seguim com sempre?
Cal tenir present que l’atenció a domicili té un límit, des del sector públic, que és que el seu cost no pot ser superior al d’una residència. El nombre d’hores per cas s’ha d’optimitzar i estaria en un màxim de 15 hores setmanals per una persona. Superat aquest límit, que vol dir que la persona està ja molt deteriorada i que no té familiars de suport que puguin atendre’l la resta d’hores, és més recomanable una residència.
Quina veritat més gran, Ignasi
ResponElimina