De viatge. La Provença de Peter Mayle 2

4.El notari

A França el govern es queda un 8% de qualsevol transacció. A més hi ha els honoraris de tramitació que són elevats. Hi ha una comissió per l’intermediari d’entre un 3 i un 5%. Un comprador desafortunat pot acabar pagant fins a un 15% més del preu.

Hi ha, però, un tipus d’estafa ben vist i ben arrelat que té l’atractiu de fer-te estalviar diners. Hi ha el "prix declaré" i el preu real. La diferència es paga en efectiu, de sotamà.

Els detalls pràctics d’aquest arranjament exigeixen un gran sentit de sincronització i una gran delicadesa per part del notari quan arriba el moment de firmar l’escriptura. Totes les parts interessades es reuneixen al despatx del notari, i la interminable escriptura es llegeix en veu alta una línia darrera l’altra, inclòs el prix declaré. Els diners en efectiu han de passar a mans  del venedor però seria molt indecorós que això es portés a terme davant del notari. Per consegüent, aquest té de cop i volta la necessitat imperiosa d’anar al lavabo, on es queda fins que els diners s’han comptat i han canviat de mans. Aleshores pot tornar, donar per bo el taló del preu declarat i donar fe de la cerimònia de la firma...

 

5.Les salutacions

Quan es troben dos homes sols, el mínim que faran serà una encaixada convencional. Si tenen les mans ocupades t’allargaran el dit petit. Si tenen les mans humides o brutes, t’allargaran l’avantbraç o el colze. El fet d’anar amb bicicleta o amb cotxe no dispensa de l’obligació, fins al punt que pots arribar a contemplar l’execució de perilloses contorsions a carrers molt transitats per fer coincidir les mans que surten de dues finestres.

Els homes també es fan petons entre ells. Es maseguen l’espatlla, es tusten l’esquena, es claven cops de puny als ronyons, es pessiguen les galtes... Quan un home de la Provença està content de debò de veure’t, hi ha moltes possibilitats que de l’abraçada en surtis amb algun blau.

Les dones. A l’època que encara no en sabia, feia un sol petó, i em trobava que quan m’enretirava m’oferien l’altra galta. Un petó sol, només el fan els esnobs, em  van dir. Aleshores vaig veure el que era el procediment correcte, tres petons, esquerra, dreta, esquerra. El vaig aplicar a una amiga de Paris. Nou error. Els tres petons era un vulgar costum provençal. Per tant paro molta atenció al moviment del cap. Si deixa de parar la galta després dels dos  petons puc estar quasi segur que he satisfet la quota, però em mantinc en posició per fer el tercer per si de cas encara gira el cap...

6.La conversa al carrer
Un cop portada a terme la salutació inicial pot començar la conversa. Deixes  a terra el cabàs o els paquets, lligues el gos en una taula de cafè, repenges la bicicleta o les eines a la paret de més a prop. Això és necessari perquè, per tenir qualsevol conversa seriosa i satisfactòria, totes dues mans han de quedar lliures per donar-hi una cadència visual, per concloure una frase que es deixa a mig,...bellugar la boca i prou no és prou contundent per un provençal.

El tremolor de les mans que ja ens havien ensenyat els paletes, és un gest de flexibilitat pràcticament il•limitada. Pot descriure el teu estat de salut, la teva relació amb la sogra, la marxa del negocis, la teva opinió sobre un restaurant... Quan es tracta d’un assumpte de poca importància, el tremolor és lleuger i s’acompanya d’un arrufament desdenyós de celles. En els afers més seriosos la basculació de la mà és lenta, la part superior del cos es gronxa lleugerament mentre la mà oscil·la, i el rostre agafa una expressió de concentració.

L’instrument per advertir i discutir és el dit índex, que pot adoptar tres posicions operatives diferents. Aixecat enlaire, rígid i immòbil, i posat a tocar del nas del teu company de conversa, és un senyal d’amonestació: vigila, les coses no són el que semblen. Col•locant-lo just per sota de l’altura de la cara i fent-lo anar ràpidament a banda i banda com si fos un metrònom accelerat s’indica que l’altra persona està terriblement mal informada i del tot equivocada en el que acaba de dir. Tot seguit s’emet l’opinió correcta i el dit passa de bellugar-se de costat, a executar una sèrie d’estocades i copets que, quan la persona carregada d’ignorància és un home, li arriben a tocar el pit i quan és una dona es queden discretament a uns quants centímetres de la pitrera.