Mayle.
Més enllà d’explicar alguna anècdota del nostre pas d’una setmana per la Provença, (que ja ho aniré veient) m’agradaria regalar als qui no el coneguin el famós relat que va fer Peter Mayle “Un any a la Provença” (Edicions 62, 1997). El lector català, se sent bastant a prop d’aquesta gent d’Occitània quan a costums i maneres de fer, però és una delícia veure com ens analitza un anglosaxó des de fora. Aniré desgranant uns petits bocins per fer boca.
Ignasi i Mariona.
Decideixes anar a la Provença perquè és un lloc maco, tranquil, a prop, si pot anar amb el cotxe des de la porta de casa i perquè és el temps de la lavanda o espígol.
El primer que has de fer és triar. La Provença va des de la Camarga fins a Niça. És una regió que engloba un munt de comarques de mar i de muntanya. Con que volem estar tranquils triem el Luberón i l’Alta Provença. Poblets tranquils, camps de lavanda, alguna abadia, algun bon restaurant...
Però automàticament amics i coneguts (que t’estimen no ho dubto), comencen amb allò de : “no et deixis aquest poble o aquelles mines o aquell museu”. Llavors comences a completar la ruta dissenyada, que va quedant cada cop més plena i un cert estres em comença a envair.
Com a punt de partida crec que no hi ha quasi res imprescindible. Lo millor d’un viatge és la sensació interior d’allunyar-te del dia a dia i dels problemes. Tot això, acompanyat de les coses que vas veient i sobre tot vivint. Sense ambició, sense preses, sense massa fotos, sense massa compres, sense massa agenda...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada