Dirigida per Jason
Reitman al 2009 i protagonitzada per George Clooney. Reposició per la
tele.
Les empreses encarreguen a fora, tot allò que no és el “core
bussines” com es diu ara. Però encarreguen fins i tot l’acte d’acomiadar
persones. Ningú vol donar la cara amb un empleat que porta 30 anys a l’empresa.
Se li diu que agafi les seves coses “ara mateix” i que se’n vagi, així, sense acomiadar-se.
La pel·lícula recull la brutalitat de la situació i la vesteix d’humor amb una noieta inexperta que
vol arreglar el sistema de treball i fer-lo encara més impersonal gràcies a la videoconferència. Tot això barrejat amb les
distraccions sexuals dels protagonistes a la que surten de la seva “penosa”
ocupació i jael deliri del argument, és l’absurd hobbie del protagonista que consisteix a acumular
quilometres de vol, fins aconseguir 10 milions de quilòmetres (milles en
realitat)
La frase o escena mínima seria “jo soc d’aquí” (de l’avió
naturalment), expressió que deixa anar
George Clooney quan el comandant de l’avió li dona la targeta d’or que acredita
que ha aconseguit l’objectiu.
Si es vol es pot fer una segona lectura, molt típica de les
pel·lícules americanes, es podria dir: el sistema mai t’agrairà res i mentre et
fot la “cosa” al cul, ho vestirà amb frases positives. L’absurd objectiu del
protagonista de no carregar la “motxilla” amb preocupacions i que porta a
l’egoisme més abjecte, obté la “moralina”
corresponent: la seva companya d’aventuretes té una família “normal”.
Només ell té la “motxilla” buida del tot i també ell mateix està buit. I a
sobre, la seva empresa decideix no viatjar més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada