Memòries d’un funcionari. 86. La Unió Europea

Ja no sé si forma part de les meves memòries o això és una opinió breu. Què més dona?  És el meu blog.

 

Escric mirant la meva història de funcionari des del moment polític que estem vivint a Catalunya i la meva visió de la Unió Europea.

 

La Unió europea és una unió d’estats. Però aquesta afirmació que tan se’ns repeteix és falsa en bona part. La Unió és només per algunes coses, sobre tot de tipus econòmic, i una política agrària comuna en clau proteccionista. Diguem que som lliberals de cara endintre i proteccionistes de cara en fora. Ens diuen els països del tercer mon que deixem de donar-los ajudes, però que deixem d’ajudar a la nostra agricultura. Gran contradicció

 

Però als que tant critiquen el nacionalisme català, i diuen que anem contra “els signes dels temps”(Rajoy dixit), cal dir-los que la Unió, des d’una Catalunya que vol ser independent i si volem ser una zona del mon forta, hauria d’incloure: un sol exercit i una sola política exterior i potser més coses. Estan els estats disposats a això? Qui són els nacionalistes, els catalans, o Espanya, França, Regne Unit, Alemanya, Itàlia? Estic segur que els estats petits estarien a favor de la meva proposta.

 

Quan a Liubliana vàrem perdre un passaport ho vaig veure ben clar. Per què tantes ambaixades i no una sola oficina europea, capaç d’arreglar qualsevol problema  a un ciutadà europeu? Era ridícul en aquell país de  dos milions d’habitants, tot aquell mont d’ambaixades.

 

I tot això amb uns poders democràtics “reals” per Europa, dintre de les competències que els Estats vulguin cedir a Europa. Diuen, en pla de broma, que si “Europa” demanés per entrar a la Unió europea, no ho podria fer, perquè no és demòcrata: el parlament no legisla i no se li fa cas, El president de la Comissió i el del Consell no els elegim. Quina democràcia és aquesta?

 

Hauríem de votar un parlament amb poders reals, i votar directa o indirectament el Govern europeu. No aquesta situació vergonyant, que és aquest mercadeig de carteres de “Comisaris” que estem vivint aquests dies. Patètic.

 

I per últim, els funcionaris europeus. Buròcrates a matar. Allunyats de la realitat. Corporativistes. Ja he explicat alguns exemples. (Amb excepcions, és clar).

 

Que no ens diguin nacionalistes. Simplement som catalans. I volem ser europeus, però de debò. I si aquest club una mica miop, de moment no ens hi vol, ja ens en sortirem, com Noruega o Suïssa o Islàndia o Liechtenstein, amb un tractat de lliure comerç.