El cinquè nivell de control era
el de la pròpia Comissió Europea.
Normalment els controls de la Comissió els realitzava un
equip de dues persones que es desplaçaven 3 o 4 dies i escollien una sèrie de
projectes per visitar. Ho anaven apuntant tot en unes llibretes vermelles i
després de molts mesos enviaven l’informe amb les coses a corregir...Lo més
greu ho deien de paraula per anar avançant.
Els controls duraven tot el dia matí i tarda. Al mig dia
s’anava a dinar amb ells i se’ls convidava. No sé per què. I ells es deixaven
convidar.
Controlaven lo mateix que tots els anteriors i hi havien
d’assistir tots els controlats, al menys parcialment. És a dir: la gent del
propi projecte, nosaltres, la Intervenció i Madrid. I així anàvem allargant la
cadena perversa dels controls.
Normalment un dels inspectors era espanyol i l’altre no.
Potser també aquestes parelles constituïen un control mutu per a què els del
país no fossin massa laxes, i per un altre costat garantir la comprensió
idiomàtica. Si calia ells posaven traductors, lo qual alentia la cosa.
En una ocasió un cap de la Inspecció, grec, ens preguntava
per què havíem presentat un projecte determinat a Europa. No era capaç
d’entendre que Catalunya tenia la seva pròpia política de carreteres o de
depuradores (no recordo) i que no es feia només allò que estava cofinançat.
Cal tenir en compte que amb l’entrada de nous països, les
quotes de funcionaris europeus s’havien d’anar complint. Una noia chipriota que
acompanyava al grec era competencialment molt dubtosa...però venia en nom de la
Comissió i això li donava poder.
Recordo algunes anècdotes.
La depuradora que hi ha sota el Forum era un macroprojecte,
depenent aquest del Ministeri de Medi ambient, però també hi vaig assistir.
L’enginyer en cap del projecte va aguantar pacientment les preguntes totalment
burocràtiques de l'inspector. A les 7 de la tarda li va fer una pregunta de
tipus tècnic. El bon home no va poder aguantar més i somrient va dir: “per fi
una pregunta tècnica”.
Vàrem anar a la UAB a controlar projectes d’investigació.
Els inspectors portaven una llista d’aparells que volien comprovar que hi eren
i que ningú no se’ls hagués endut (?). En un moment donat, en preguntar per un
aparell en concret, l’investigador principal (un gat vell), va dir: sí, el tenim aquí, poden comprovar el
número, però com vostès saben aquests aparells queden de seguida obsolets
gràcies a l’avançament de les tècniques i ja no el fem servir. Havia tingut la
prudència de guardar-lo per si arribava una ocasió com aquella. Gran ridícul
dels inspectors.
Un detall humà per finalitzar. Un inspector va acabar el
control, sorprenentment, abans de l’hora i em va confessar (després de 2 o 3
dies junts, l’element humà acaba sortint) que volia anar al Corte Inglés, abans
de marxar, a comprar un regal per la seva dona i els seus nens.
Apunts finals
En clau europea.
Sempre s’ha dit que els països del tercer mon han de sortir
de la pobresa amb el propi esforç, lentament i, potser, amb algunes ajudes. En
el cas d’Espanya, segons el meu criteri, els fons europeus no han tingut en
compte la idiosincràsia de moltes regions d’Espanya: viure de la subvenció i
dels subsidis.
Sovint diem que els subsidis són una plaga i que els
subsidis fan perdre la cultura de l’esforç. Jo crec que Europa ha contribuït
a aquest miratge que ha sigut el
desenvolupament espanyol i que era mentida en gran part. O sigui, a part dels
bancs donant crèdits excessius, a part de les constructores creant habitatges
no absorbibles pel sistema i que han servit per l’especulació, a sobre hem
tingut Europa creant treball fictici. Quan s’han acabat els ajuts (o reduït)
s’ha acabat el treball. I no era aquest l’objectiu.
En clau estatal. Una anècdota.
A més de tot el què he explicat, els projectes podien ser
gestionats per Madrid directament o per la CA. O sigui un projecte català el podia
gestionar Madrid. En una ocasió la Laura Arlegui va preguntar als gestors de
Madrid que ens passessin, com a mínim, una relació dels projectes catalans que
gestionaven ells. La resposta va ser clara i meridiana: Per què ho voleu saber?
Quina falta us fa?
Alguns exemples petits.
Tres projectes locals, petits i per tant d’import petit. Però
tractant-se de diners públics no hi ha import petit, cosa que sovint s’oblida.
Un. Una plaça a Badalona. En comptes de ser una plaça normal
per prendre el sol i jugar els nens, estava plena de petits turons que encarien
el projecte. Alguns dissenyador de moda els va encolomar una idea brillant¡¡¡
Dos. A Vall de Bianya on vaig sovint. Una placeta empedrada
que no es fa servir per res.
Tres. A Esplugues. Una jardí en un torrent amb tot un camí fet amb
fusta de jardí. Quan li dic al regidor que allò és molt car de mantenir, em
diu: “jo ja no hi seré”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada