Els meus llibres. La última trobada

La última trobada. Sandor Marai. Barcelona, Empúries 2002

Sandor Marai forma part dels escriptors austrohongaresos, que han plorat la mort de l’imperi. En aquesta obra es traspua una certa tristor en parlar de Viena, com a un referent per continuar vivint i creient en alguna cosa.

L’obra  ens narra la historia de dos amics que guarden un secret entre ells, impossible d’explicar al mon. Un secret que es manifesta en indicis mínims i sotils, amb petits  gestos, amb mirades. No es pot explicar el contingut per si algú vol llegir el llibre o anar  a veure l’obra de teatre.

El text de la novel·la és sublim. En el seu “clímax” el protagonista parla de la fidelitat dintre de l’amor o de l’amistat. “Si estimes a una persona i vols que sigui feliç, com li pots vetar la infidelitat si això és el que necessita per ser feliç del tot?” Més enllà de l’argument, el text posa en qüestió tot el sistema de valors de la nostra societat en aquest terreny.

Molt recomanable , en especial si algú vol anar a veure l’obra de teatre al Romea.

 

Perquè  aquest és el motiu que m’ha fet rellegir el llibre després de 20 anys. No es pot anar  a veure una obra així sense conèixer el llibre. Si es fa així, la “intriga” en sí mateixa no té tanta importància, si no la manera com el director i l’actor transmeten el missatge del llibre. I en aquest sentit haig de confessar que m’ha defraudat una mica. M’esperava uns personatges més ben treballats, més en el seu lloc, no tant apassionat (el protagonista  i l’antagonista tenen 75 anys i la Nini 91). M’esperava un text una mica més llarg. No cal escurçar tant.  Tot i que hi ha l’essencial. Però és que no es tracta únicament de la tram. Són els petits detalls el que compta. Una hora i 20 minuts és poc. És com insult a la nostra intel·ligència pensar que un text així ens l’han de fer curt perquè no ens cansem.

Excel·lent “ la pietá” de l’escena final. Gràcies Montse. No hi ha com ser professora d’història de l’art.