Les meves magdalenes. Recuerdos de Ignacio

Quan jo tenia 8 anys, a casa meva a Terrassa, teníem el número de telèfon 1294. Això vol dir que en tota la ciutat no hi havia més de 9999 números. A més quan calia trucar fora de la ciutat s’havia de demanar una “conferencia”. La conferencia trigava potser hores en ser concedida.

 

Recordo que per un aniversari  o sant de “l’abuelito”  de Gijón, en vàrem demanar una. Recordo la imatge de tots nosaltres esperant a la sala de davant que és on hi havia el telèfon. La sala era a la part de la casa que dona al carrer.

 

La sala  s’ajunta, en el meu record, amb  la mort del tiet Ignasi uns anys abans, quan jo en tenia potser 6 o 7, i de la que guardo la fotografia mental del tiet “Pepito” amb un barret blanc.

 

Si tiro endarrere fins aquest dia de la mort del tiet Ignasi el fotograma que tinc soc jo mateix en un menjador fosc, amb unes portes corredores que donaven  a la galeria de davant del pati, “robant” una mena d’hòsties  o pa especial que menjava el tiet Ignasi i tastant unes sacarines que ell prenia. El tiet Ignasi era diabètic.

 

I tirant encara més en darrera, en un altre fotograma que tinc d’aquella casa estem el tiet Ignasi i jo dinant a la mencionada galeria en una taula camilla. No sé  què ens devíem dir tot un dinar el tiet Ignasi i jo, només tinc el fotograma. Des de la saleta es veia el jardí en el que hi havia una fonteta amb una petita muntanya  de pedretes de la que brollava un petit sortidor. El pati estava decorat amb cadires i butaques de ferro, similars a les que 50 anys després es tornen a fer. Al mig del pati hi havia una taula de marbre que encara avui és la mateixa.

 

Doncs bé, quan finalment ens van concedir la conferència, es va dir de posar-s’hi tots, però molt breument “només donar els records”. Jo que era el més petit dels que podien parlar per telèfon, i que estava molt nerviós vaig ser el primer. Tal com m’havien  dit vaig dir: “recuerdos de Ignacio”, i vaig passar el telèfon al següent. La meva sorpresa va ser que els altres en comptes de complir l’ordre que se’ls havia donat feien una petita conversa amb “l’abuelito” . Quan tots van acabar “l’abuelito”  va demanar per mi, doncs pensava que no m’hi havia posat, de tant ràpid com havia anat. Jo m’hi vaig tornar a posar i vaig dir molt a poc a poc “ recuerdooos dee Ignacioo”. I aquí va quedar tot.

 

En definitiva, des de petit he tingut tendència a creure el que em diuen i a fer-ho. I la meva sorpresa és veure com els altres reinterpreten la norma i se l’adapten a la seva manera. Encara ara em passa.