Memòries d’un funcionari. 97. Economia. Anàlisi i seguiment 4

Comissions Interdepartamentals.

 

Assistim quotidianament al naixement de Plans integrals, Llibres blancs, Comissions interdepartamentals, Taules nacionals i altres noms. Com deia una amic meu consultor: “quan un té diners fa coses, quan no en té crea comissions”. I aquell altra que deia: “quan no sàpigues què fer i vulguis tirar un problema més enllà, crea una  comissió i reparteix molt documents a analitzar”.

 

Bromes a part, crec sincerament que hi ha un excés de “comissions” (per simplificar en un sol terme) i que consumeixen un excés de temps.

 

I aquest temps normalment és molt car. Perquè una comissió per ser el més important possible ha de procurar que el rang dels assistents sigui el més alt possible, si pot ser directors generals. Sé de directors generals que estan a més de 10 o 15 comissions. I recordo el cas d’un secretari d’economia que estava a 34 comissions o consell d’administració.

 

I no és només temps de directors generals si no el de tècnics preparant powers points, de secretaries canviant i recanviant les hores de les reunions, tramesa d’ordres del dia, reserva de sales, ordre de col·locació a la taula no fos cas que ningú s’enfadés, projectors i altres temes menors. Si assisteix un conseller, la cosa es complica amb protocol, premsa etc.

 

En els temps de la informàtica i internet en que la informació viatja al segon. No seria més profitós recollir les recomanacions o comentaris telemàticament?

 

Però, atenció, fer suggeriments vol dir mirar-se els documents. Possiblement amb el temps que es perd anant, venint, esperant 20 minuts a que comenci la reunió i el temps de la pròpia reunió, seria suficient per mirar-se la documentació i opinar. Això en el cas de que sigui necessari recollir tantes opinions...

 

Molts directors generals gasten una part important del seu temps en tota mena de reunions. Si hi hagués menys comissions potser necessitaríem menys directors generals.

 

I aquí, faig un salt de lo particular a lo general, aprofitant la llibertat que em dona aquest blog: el cas Palau.

 

Com va poder passar lo del cas Palau? Com es podia enganyar a tanta gent de tant alt nivell durant tant de  temps? Com es podien aprovar aquells pressupostos i rendiments de comptes tant falsejats i trucats?... Doncs ja he donat la resposta al lector: perquè ningú es mira els papers, perquè no tenen temps, perquè estant a massa comissions. Es confia en els titulars directes del tema i ja està. No interpreto mala fe en totes aquelles persones de les comissions del cas Palau. Simplement no es miraven els papers. I els Sr. Millet i el Sr Montull també ho sabien i se’n van aprofitar.

 

A part hi ha el tema de cobrar per anar a Consells d’administració. El tema s’està començant a controlar. Per què cobrar de nou per una cosa que es fa en horari de treball? Perquè hem trigat tant de temps a actuar? Per què els sindicats s’aprofitaven com tothom d’aquestes dietes i no deien res?

 

Possiblement, alguns dels interessat dirien que aquests consells d’administració van més enllà de l’horari de treball...però si no hi haguessin tantes comissions això no passaria.

 

I en el fons desitjo el millor pels meus amics directors generals, vull que se’n pugui anar a casa seva a les 5 de la tarda, a jugar amb els seus nens, a fer el sopar o a anar  al cinema.