Complementàriament a les retallades, encara necessàries, (i ja
acabant aquestes memòries i aquest blog)
em vull referir a l’ètica col·lectiva.
En primer lloc,l’evasió
d’impostos i l’estafa en les prestacions. Si els rics no paguen impostos (i se’ls
perdona de tant en tant),si els metges no donen factura, si els empresaris
tenen mil eines per dissimular impostos a base d’imputar despeses a l’empresa,
si tots plegats evitem pagar l’IVA sempre que podem, si fem que l’empresa ens
“acomiadi” quan en realitat marxem voluntàriament, si allarguem la baixa
innecessàriament... això no pot anar.
Tots som culpables. Però curiosament es posa més èmfasi en criticar al parat
“auto-acomiadat” i al del PIRMI que al ric. Siguem raonables i proporcionats.
Em fa por, també, que, quan
tornem a créixer, ens oblidem dels deures
“verds” i tornem al creixement pel creixement, sense preguntar-nos si no
hi ha altres maneres de fer les coses: si cal que els aparells es facin mal bé
d’una manera programada als 10 anys, si cal que generem tants residus, si cal
que a l’hivern anem amb camisa per casa, si cal que agafem un avió per anar a
París 2 dies, si cal que tots tinguem un armari ple de roba que no necessitem,
si cal que continuem confonent viure bé amb consum ir
molt.
En definitiva a través de la
tecnocràcia podem també contribuir, per un costat a incrementar la racionalització en tota la “res pública”
i per l’altre a millorar “l’ètica
col·lectiva”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada