Fiòdor Dostoievski. Crim i càstig ( 1886. Primera edició en
llengua catalana d’Andreu Nin. versió actual 2009). Barcelona, Proa.
El transfons de l’obra és totalment de Nietzche, basat en el
concepte del superhome. L’home que està per sobre dels mortals, per qui les
lleis no regeixen. Això sí, cal que en incomplir la llei no li tremoli el pols,
i que després no tingui cap remordiment, ni dubtes ni angoixes. (*)El
protagonista de Crim i càstig intenta provar-se a sí mateix si arriba a aquest
nivell, però no ho aconsegueix. El càstig no és el remordiment si no la
sensació de fracàs que li representa veure que no és un home “superior”.
Però curiosament, a part d’aquest tema, molt ben tractat,
m’ha fascinat per igual el cúmul de situacions i personatges que l’autor
descriu del Petersburg de finals de segle XIX: la misèria, l’egoisme més
desaforat, l’amor més pur, la ingenuïtat més ingènua, el cinisme més cínic. I
les classes socials sobre tot les baixes. Lles classes altes com
d’esquitllentes, com “caigudes”, com avançant-se al seu temps.
M’ha sorprès el final “feliç” que insinua i promet l’autor.
És una concessió a l’època? Sembla ser que és fruit del final personal de
l’autor i de la seva conversió. Ës el que menys m’ha agradat.
Em fa basarda comentar aquests llibres tant “fora de mida”. Només
puc dir que un cop acabes, no entens com no els
havies llegit abans.
(*) Sembla que estigui retratant a tota aquesta caterva de
corruptes que ens envolten, però no. El meu propòsit era purament conceptual
(¡¡)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada