L’ICASS gestionava directament, uns
2000 casos d’ajuda a domicili amb una
plantilla d’uns 15 assistents/tes socials, alguns treballadores familiars
propis i un conjunt d’empreses externes proveïdores de serveis. Dues persones
gestionaven el programa amb gran eficiència la Victòria Blajot i l’Antonia
Villoria i l’ajuda d’un gran
administratiu en Jordi Bàdenes. El sistema era heretat de l’INSERSO (després
IMSERSO) i comprenia les gestions de concessió i cobrament de la prestació.
Dels 2000 casos uns 1000 els
gestionaven directament la delegació de Barcelona, é a dir la Victòria i la
Antònia, i els altres 1000 estaven repartits entre les 3 delegacions
territorials. Formalment els casos eren analitzats per un tècnic que els
passava a una junta de valoració i jo un
cop vista l’acta de la reunió els aprovava. Val a dir que a Barcelona aquestes
reunions no es feien i anàvem al gra. Si hi havia algun cas especial me’l comentaven
i ja està. A les delegacions territorials es feien les reunions, 4 o 5 persones
dedicaven tota un tarda, periòdicament, a mirar expedients i aprovar-los. Res a
criticar. Complien la norma. Però possiblement la norma era burocràtica i
innecessària
Més enllà de l’aspecte burocràtic
de tot plegat, vull fer una reflexió de fons a un tema que ja he mencionat. La
prestació d’atenció a domicili, es “concedia” per hores. L’assistent social no
podia anar administrant les hores entre les necessitats que tenia, com fa per
exemple el metge de capçalera. Imaginem que per cada radiografia, o medicament
receptat s’hagués de reunir un tribunal per analitzar si és necessari. Lo greu
del cas és que en general, als ajuntaments la cosa continuava igual molts anys
després. I amb la LAPAD s’ha burocratitzat encara més.
Con que teníem treballadors/es
familiars en plantilla, també varem tenir alguns problemes de personal. En
mencionaré un relacionat amb els sindicats. Una treballadora de Terrassa
deixava sense atendre sistemàticament i sense causa justificada a la persona
gran que tenia encomanada. Varem fer els passos per obrir-li un expedient
disciplinari i els sindicats se’ns van tirar a sobre “defensant” a la
treballadora. Una treballadora que no “treballava” i que deixava tirada a la
persona gran. Els sindicats fan un mal favor al conjunt dels treballadors
defensant coses així, es desacrediten totalment i han oblidat que el
treballador públic és un “servidor públic” i que això és lo determinant.
A tot això, l’atenció a domicili
corresponia i correspon als ens locals, per tant tocava anar-los traspassant
als ens locals, amb els corresponents diners. Això va comportar la creació
d’una Comissió de traspàs per cadascun dels ens locals implicats. Per part
nostre les presidia Víctor Bayarri. Les reunions eren llarguíssimes i es
perdien en temes molt de detall. En una ocasió vaig sortir de la reunió
pretextant una trucada, vaig a anar a esmorzar i, quan vaig tornar a entrar a la
sala, encara estaven en el mateix punt que els havia deixat. Els traspassos es
van anar fent, contribuint així a ordenar el tema des del punt de vista
competencial.
Amb horror veig aquests dies com Madrid vol alterar un ordre competencial que funciona bé, en base a una nova llei.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada