Amb una mica de sorna, Arcadi Oliveres acostuma a dir que el
que queda de l’obra social de La caixa, són els caixers on els rodamóns hi van
a passar la nit.
Cada dia quan entro a treballar a les 7,30 veig que surten
del caixer, que està a tocar de la porta del meu despatx, una família ben
peculiar. Ja és peculiar que siguin, o al menys semblin, família perquè aquest
tipus de persones acostumen a ser solitàries. Són una parella de mitjana edat i un senyor gran amb cadira de rodes. Sí, amb una vella i atrotinada cadira de rodes. Primer el col·loquen a ell i el treuen a fora, després endrecen l’espai, i se’n van tots tres. Cap a on? Què fan durant el dia? A on tenen el vellet? Com el renten? Són uns desnonats? I si és així, quina entitat bancària els ha fet fora en aquestes condicions?
I encara diré més, estan al corrent d’aquest cas els serveis socials municipals? Què han fet fins ara? Com és possible que arribem a aquests extrems?
Una història mínima, quotidiana, però esfereïdora. A aquella
hora passa molt poca gent pel carrer. Ningú no els veu. Potser només jo. Per
això ho explico.
Realment una història molt trista i, malauradament, no és la única! Com a societat ens ho hauríem de fer mirar.
ResponElimina