Deixant de banda la part
hotelera, el tractament hospitalari que vaig rebre a l'hospital va ser impecable. Soc un fervorós defensor de
la sanitat pública, en especial en el tractament hospitalari i m’entristeix
pensar que aquest sistema pugui entrar en crisi. Vaig estar 8 dies a l’hospital
i la nit de tornar a casa vaig tenir una recaiguda en forma d’hemorràgia. De
nou quatre dies d’hospital.
Amb posterioritat i durant el
tractament de quimioteràpia, un cop al més havia d’anar a l’hospital a fer seguiment
amb anàlisi de sang previ i de tant en tant colonoscòpia. I després un cop a
l’any durant molt anys.
A nivell ambulatori, la informació, les
esperes etc. marquen una separació, en els aspectes organitzatius, respecte a
l’internament hospitalari. Sovint vaig tenir la sensació que les unitats que
m’atenien, entre prova i prova, tenien un marge de temps massa ampli per la meva observació profana. La meva pregunta
és: Si un departament, per exemple, fa 7
tractaments en un matí...segur que no en pot fer 8, o 9? Com és que el personal
de consultes externes ambulatòries dels hospitals a les 14 hores ja ha acabat
la feina i, com es pot observar, van a
dinar i se’n van a les tres...dinats?
Tothom o veu, tothom ho sap, per què ningú no fa res? I sembla ser que en
alguns ambulatoris també passa una cosa
similar.
En alguna ocasió, sempre per
culpa de la meva obsessió per la millora continua, vaig deixar unes suggeriments a la bústia de
reclamacions. Com hom sap, tot està protocol·litzat i per tant al cap de 15
dies rebia una carta donant les gràcies pel meu suggeriment i al cap de dos
mesos una altra dient que el tema estava sent tractat per una comissió
especialitzada. Quan tornava al cap d’un any...tot tornava a funcionar igual.
Cal vigilar: els protocols se’ns mengen i poden arribar a ser una trava
burocràtica més.
Durant la meva baixa de 6 mesos,
venia, amb un certa periodicitat, una metgessa/inspectora de part de l’ICASS a
veure com anava. És un procediment que tenen les empreses per fer un seguiment
de l’absentisme, però en el meu cas semblava ridícul. Calia gastar aquest temps
d’un metge? O bé aquella metgessa havia de justificar un determinat nombre de
visites i li resultava més còmode venir a casa meva que fer una visita
“compromesa”?
Quan estava finalitzant la
“quimio” vaig començar, tot i estant de
baixa, a fer algunes coses per l’ICASS. El meu estat aconsellava que per raons
de salut mental comencés a treballar, però en canvi no podia fer-ho tota la jornada sencera perquè no ho
aguantava encara. Vàrem pactar amb el Ramírez
(i ell amb el servei de personal) que agafaria l’alta (si no, no podia legalment anar a treballar)
però que hi aniria pels matins uns quants mesos fins que em veies més fort.
Fantàstica solució¡ Si en Ramírez s’hagués limitat a exigir el compliment de la
llei hagués estat de baixa uns quants mesos més.
Això es pot extrapolar a nivell
general, tot i que m’imagino que no és fàcil de gestionar. Seria el concepte de
mitja baixa, que en les feines no físiques, la majoria avui en dia, seria
perfectament aplicable i aniria bé per la salut mental de la gent que surt d’un
procés de malaltia. Quants diners s’estalviaria el sistema de la seguretat
social? Possiblement molts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada