Retorn a Atenció primària 1996- 1997
Un cop passat tot el període de
la malaltia, en Ramírez necessitava un cap d’Atenció primària. Fins poc abans
d’entrar jo, Atenció primària era un servei amb dos seccions. Per raons de
canvi d’organigrama , o no només per això (les formes mai són neutres) tot plegat es va convertir en una secció
aprofitant que el servei i una secció estaven buits Fins aquell moment hi havia la Marina Valls, la
meva amiga i mentora històrica a l’ICASS que, de nou, marxava quan jo arribava.
La enviaven a un CAD de discapacitats.
Sempre m’ha tocat ocupar llocs
poc valorats econòmicament. No em queixo. Penso que amb molta freqüència a
l’Administració hi ha massa gent cobrant massa, que això s’ha anat inflant amb
els anys i que al final tot plegat ho paga el ciutadà.
La Secció tenia diversos fronts:
Atenció Primària pròpiament dita; Atenció a domicili; menjadors socials,
programes especials i varem començar amb
les cases de dones maltractades.
Las Subdirectora i cap immediat,
era Montserrat García Treviño, companya de l’època anterior a l’ICASS i bona
amiga. És la que va substituir a l’Anna Ruano a Atenció Primària i també és la
persona que em va reclamar un cop vaig presentar la sol·licitud de reingrés.
Atenció Primària.
L’atenció Primària que em vaig
trobar no se semblava de res a la que vaig deixar. Si abans havíem creat uns
equips de suport amb les millors professionals del sector ara em trobava un
servei amb una sola persona, la Conxita Vila.
Què es podia fer amb una sola
persona? Poca cosa, gestionar els convenis amb els ens locals i solucionar
problemes puntuals que es podien anar presentant.
En paral·lel, com ja he
comentat, havia aparegut una unitat
“política” de contacte amb els ens locals que negociava els augments de personal
dels equips, com si això fos una cosa molt política i no un pur compliment
d’aplicació d’unes plantilles mínimes. Es perdia molt temps en les negociacions
“polítiques” i a més es creava la cultura de que si es volia alguna cosa
s’havia de “demanar hora”. Tot això provocava una hiperactivitat inoperant i
innecessària. Deu meu i que car que era tot això i quantes hores llençades.
És
molt freqüent aquesta hiperactivitat inoperant, si es pot dir així.
L’activisme, el frenesí...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada