Els meus llibres preferits. La Cartuja de Parma.

Sthendal. La Cartuja de Parma. Barcelona,  Mondadori. Grandes clásicos. 2011. Traducció de José Blanco.

He llegit aquest llibre, després de la biografia d’Sthendal que fa Sweig . Recordaré només aquesta frase del que li vaig “copiar”: “En totes les activitats procura escapolir-se al màxim. Dona gracies a Deu per haver creat aquests tipus estranys als qui els agrada treballar. A res es lliura plenament, ni persona, ni ofici, ni càrrec. I quan escriu només es reflexa a ell mateix. “

Sthendal passa la seva vida el millor que pot, aprofitant la seva condició social i dedicant-se així que pot a escriure, que, pel que sembla, no ho considera una feina si no una necessitat. Diu Sweig, que va escriure la Cartoixa de Parma, mentre s’escapolia d’un càrrec públic pel que no apareixia. Tant de bo sempre que algú s’escapoleix tingués un resultat així...
No pretenc explicar ni valorar aquest llibre. Màxim transmetre algunes sensacions que m’ha donat. Ni tant sols cal explicar l’argument, ja que a algun lector li pot semblar massa d’una altra època.

Tot el contrari. He llegit el llibre sense intentar entendre  i lligar totes les relacions entre els personatges que descriu. Crec que Sthendal no ho pretén, doncs ho fa molt complex, expressament diria jo.

Aquest és un llibre “avançat” en la vida d’Stendhal, fet pocs anys abans de morir. Es mira el mon a distància i somriu socarronament de quasi tot. Així com el Roig i el Negre semblaria un llibre seriós i dramàtic, aquest és un llibre escrit totalment en clau d’humor. Destacaré només  dues o tres idees:

La descripció de la batalla de Waterloo, és una burla despietada dels herois i de les guerres, gaire bé ho converteix en un relat hilarant. Els pacifistes ho haurien de tenir com a text de capçalera.

Els monarques també són descrits com essers inútils, injustos, egoistes i en definitiva ineptes. Burla total del poder. La justícia és injusta. Els polítics corruptes.

Estar bé o malament és molt relatiu i subjectiu. Mentre la protectora de Fabricio pateix perquè està a la presó, aquest és feliç perquè cada dia veu a la seva estimada per un foradet i no voldria abandonar aquesta situació.

La cartoixa que dona nom al llibre només surt anomenada a la darrera pàgina, però és el lloc on es refugia Fabricio, per combatre el seus desenganys amorosos. Per tant, és un final latent tota l’estona. Una mena d’avís constant al llarg de l’obra del “sic transit gloria mundi”.