La Generalitat va
heretar,també amb els traspassos, un conjunt de menjadors socials la missió
dels quals era oferir l’àpat del migdia. Provenien del franquista “auxilio social”. Que jo recordi eren dos a
Barcelona, un a Lleida, una a Tarragona
i alguns “armaris amb aliments per repartir” en uns quans pobles de Tarragona.
La varietat entre ells, tot i ser pocs,
era molt gran, atès que eren fruit
d’una història poc controlada.
Diguem d’entrada
que el menjador social pot complir la seva funció com a un recurs més dels que
disposi l’atenció primària per atendre situacions de necessitat, però ha
d’estar lligat a un programa d’atenció. Com hom pot imaginar, quan els varem rebre, al no existir tampoc uns
serveis d’atenció social primària consolidats, aquest centres venien d’un
passat de beneficència, vinculació a parròquies i similars.
També vull confessar la meva ingenuïtat, perquè
jo pensava sèriament que eren uns serveis destinats a desaparèixer, perquè la
situació del país no podia si no que
millorar i el concepte beneficència en aquella època estava molt mal vist. (quan
escric aquesta part, any 2013, els serveis de Caritas i tots els altres estan
desbordats per gent que literalment passa gana). Tot aquest programa com altres
que mencionaré els coordinava la Margarita López.
El Clot. A
Barcelona hi havia el menjador més gran, el del Clot. Una gran nau que podia
oferir en sistema self service uns 300 aparts diaris, o al menys aquest era el
pressupost que teníem. Hi havia cuina i personal propi de l’ICASS. No anava
malament, les instal·lacions eren discretament correctes i el menjador
proporcionava un espai de relax, descans i higiene als comensals.
Val a dir que els
comensals eren bàsicament homes, com era habitual en tots els serveis per a
“marginats”. Com és sabut les dones són més fortes davant de l’adversitat i en
canvi els homes es deixen i s’abandonen. Hi ha manuals sencers sobre aquests
temes. (La cosa ha canviat una mica amb el fragor de la crisi).
El que és curiós de
la ubicació d’aquest menjador és que tenint en compte que els pocs albergs de
la ciutat i la major densitat de població marginal de la ciutat vivia pel
centre, això comportava que tres-centes persones es traslladaven del centre de
la ciutat al Clot al llarg del matí i després hi tornaven. Alguns es queixaven de que el bitllet de metro era molt
car, altres venien caminant, altres es colaven..però el tema no el teníem
solucionat, perquè tampoc estàvem prou coordinats amb l’ajuntament de
Barcelona. Varem començar a fer, amb la intervenció de Rosa Maria Bastida, unes
entrevistes als usuaris del menjador per veure com es podia desbrossar tota
aquella població sense analitzar i així iniciar un punt de coordinació amb
l’ajuntament. Un procés lent que quan jo vaig marxar no havia acabat.
El Paral·lel. Aquest
era un menjador més petit, però ubicat al centre de la ciutat, podia oferir uns
150 àpats. Estava en condicions molt
deficients i varem prioritzar arreglar aquest. També funcionava amb
cuina pròpia i personal propi.
El problema era on
oferir el servei durant el temps que duressin les obres, sense anar-nos molt
lluny del barri. Varem donar veus a diferents llocs i finalment varem ser
acollits per la parròquia de Sant Agustí. El mossèn era un bon home, famós per
la seva acollida de moviments catalanistes en general, però també sensible a un
cas com el nostre. Des d’aquí el meu agraïment. Com hom sap la parròquia de
Sant Agustí és el que queda de l’antic convent de Sant Agustí, i encara
quedaven, i espero que encara quedin, algunes parts dels claustres i passadissos.
Allà varem instal·lar les taules i cadires del menjador i un petit office per
fregar les coses. El menjar el varem encarregar a una empresa de catering. Tothom va respondre molt bé tant el personal
com els usuaris durant els sis mesos que varen durar les obres.
Un detall marginal.
Com hom sap, a l’Administració i també a les empreses, tot el mobiliari està
catalogat, per tal de saber en tot moment què és el que es té i on és. Quan
arriba una situació com la que descric i es compra mobiliari nou, es “descataloga” el mobiliari i això vol dir
que a partir d’aquell moment tot allò deixa de tenir valor i es pot agafar. El
personal va aprofitar per agafar una taula i unes cadires per la cuina de casa
seva, un armari o coses similars. En un d’aquests armaris la directora va
trobar una bandera de la falange dels temps del “auxilio social”. Ho llençava i
ningú no ho volia. Em va semblar que allò era un trosset d’història (negra,
però història) i la vaig agafar. Encara la conservo. Penso cedir-la al “museu
de l’exili” que té un particular a Camprodon.
El menjador,
arranjat per Santi Delàs, va quedar molt presentable, confortable i digne, com
han de ser els serveis pels més necessitats, si volem fer una tasca de
integració i normalització. No hi he tornat mai més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada