Hanna Arendt. Dirigida per Margarethe Von Trotta. 2012. Protagonista principal Barbara Sukova.
No puc passar per aquesta pel•lícula només amb una escena mínima. Abans que tot la recomano vivament, tot i que el ritme és una mica lent.
L’any 1960 el nazi Oto Adolf Eichmann (fugit a sud-amèrica amb un salconduit de la Creu Roja Internacional ¡) és capturat pel Mossad jueu i traslladat a Jerusalem. Allà se li fa un judici complementari (com si diguéssim), als de Nuremberg. Encara hi havia presoners a les presons des del judici de Nuremberg, però Israel va voler fer un cop d’efecte i a més amb pena de mort, que a Europa no s’hagués aplicat. Recordo perfectament de petit aquest tema i el gran impacte que va tenir en l’opinió pública, tot i que lògicament no sabia de què anava.
La pel•lícula explica com aquesta professora de filosofia, jueva i fugida als Estats Units assisteix al judici per encàrrec d’una revista i arriba a conclusions diferents que la majoria: Eichmann era evidentment un assassí, però segons el seu criteri, la seva ment havia estat abduïda per l’adoració al leader, i ja no era lliure de pensar, i per tant no podia trobar malament una ordre del seu superior. Recordem, a més, que per cobrir la mentalitat legalista alemanya, el nazisme va fer una llei dient que els jueus no eren “persones”. De tot això va nàixer el concepte “banalitat del mal”: el crim, la violència executat per algú que no discrimina entre el bé i el mal si no que es limita a complir ordres.
El tema com veiem es col•loca a un nivell totalment filosòfic, que fa molt interessant la pel•lícula. Però a més, lo curiós és com afecten a tothom els criteris dominants, “el pensament únic” que diríem ara. En aquell moment (1960), el mon era pro-jueu com a compensació a l’horror de l’holocaust. La postura de Arendt va ser valorada molt malament, va ser amenaçada pel Mossad, va perdre molts amics etc.
Curiosament, amb 50 anys les coses han canviat i per a molta gent els jueus ara són els dolents que maltracten als palestins. Fins i tot ara pot quedar malament defensar, ni que sigui parcialment, als jueus. De nou pensament únic?
Arendt realment t’obliga a pensar sobre temes que no tens del tot clars.
I a més Arendt va tocar un tema, que avui es parla però que al 1960 era tabú. El règim nazi no hagués pogut “físicament” eliminar a 6.000.000 de jueus sense l’ajuda dels propis jueus. A cada ghetto hi havia un Consell jueu que coordinava, tenia una policia pròpia, col•laborava amb els soldats alemanys (ho hem vist a moltes pel•lícules). Arendt diu: si tothom s’hagués negat a col•laborar no hagués mort tanta gent. En els camps d’extermini, qui feia anar els fons crematoris? També ho hem vist.
I per acabar (i en clau sector públic com sempre que ve al cas), els funcionaris poden arribar a ser també petits monstres si es limiten a complir les ordres sense pensar, ni reflexionar. Clar que la majoria fem coses de menor importància, però pensem una mica si moltes de les coses que estan passant en aquest país no haguessin arribat a passar si alguns funcionaris s’haguessin negat a complir les ordres que rebien. En aquests casos potser no era incapacitat de pensar, però sí por, molta por.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada