De com un assistent social es juga la vida.
La meva amiga Rosa Maria Bastida, assistent social, que ja he citat, m’ha volgut adjuntar la seva experiència com a entrevistadora dels usuaris del menjador del Clot. Aquestes entrevistes es situaven en el marc de disposar d’un cert coneixement de cada usuari i de perfilar millor el receptor del servei. Un botó de mostra i d’homenatge a tots els professionals dels serveis socials que fan actuacions que podríem catalogar de perilloses:
Durant el meu breu pas pel departament de Serveis Socials de l'ICASS - Atenció Primària, vaig estar destinada a passar un matí a la setmana al menjador social del Clot per fer l'entrevista i la fitxa a les persones que es presentaven a dinar.
La Directora, en aquells moments la Sra. Lupe, me'ls adreçava al pis de dalt, al que s'accedia per una escala amb entrada des del carrer, allà hi havia un petit despatx que no tenia altra funció que atendre aquestes persones 1 matí a la setmana. També servia de magatzem. Era un lloc una mica sinistre.
En alguna ocasió, algun toxicòman i/o alcohòlic es va posar una mica violent; sense passar-se, però amb un punt d’alterat. Si hi havia altres persones esperant, es posaven nerviosos, i baixaven a dinar remugant.
Un bon dia el darrer entrevistat era un noi del que ja m'havien dit que era agressiu i que anés amb compte. El vaig veure esperant a la sala, però sense saber que era el darrer del dia. Anava vestit com de "motero", tot de negre, amb sivelles i punxes i anells, i penjolls platejats i botes. Era drogoaddicte i dels que diuen: "yo dejo la droga cuando quiera, pero aún no quiero", "en el momento en que vea que la droga me domina, la dejo y punto". I demanava ajuda econòmica, lloc per dormir, transport...
Jo estava al despatxet, sola, amb les meves pertinences (bossa, claus, moneder, documents) i l'estona anava passant. Ell no s'aixecava i jo no tenia cap recurs per oferir-li ni podia avisar a ningú (el telèfon que tenia era supletori del de la cuina, per tant no els podia trucar).
Sortosament el pànic em va agafar quan ja havia passat tot. Quan va decidir marxar es va aixecar, recordo que era molt alt i que em va allargar la mà, i va dir que feia molt de temps que ningú li havia encaixat la mà.
Al matí següent, vaig exposar la qüestió a la Cap de servei i al cap de poc van instal•lar un timbre que avisava a la cuina. Malgrat tot, ho recordo com una experiència interessant i que sovint explico, no com a mèrit propi, si no com homenatge a la gent de la meva professió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada