Una vegada vaig coincidir
circumstancialment amb una persona de Brnoo, la segona ciutat de Chèquia. Es queixava de que tothom coneix Praga, però
ningú no coneix Brnoo, ciutat que segons ell, també té moltes coses maques.
Això no ens passa a Barcelona respecte a Madrid, però si que és el cas de
moltes “segones” ciutats. Lió, també.
Lió és la gran desconeguda, és
una ciutat per la que passes anant a París, però en la que no tens
tendència a parar-te. Jo al menys no ho
havia fet mai. L’oportunitat de que el meu amic Esteva visqui per allà, ho ha
possibilitat.
És una ciutat per veure en un
dia. Amb el seu “Tibidabo”, és a dir un temple d’aquests horribles al cim d’un
turonet des d’on es veu la ciutat, el seu coquetó barri vell, el seu eixample,
el seu majestuós ajuntament. Per a mi, el més peculiar i diferent són els seus
particulars “traboules” (possiblement ve de trans ambulare), uns
passadissos per l’interior dels patis de
les cases que permet anar d’un carrer a l’altre.
Els traboules, Jean Moulin i la resistència francesa
Per aquests traboules es movia
durant la segona guerra mundial la resistència, per fugir i enganyar a la Gestapo.
El nostre amic ens acompanya, de
retorn a casa seva, a un poblet, una mica enlairat, on va ser detingut amb molt
altres resistents Jean Moulin cap de la resistència. En el lloc hi ha un petit
monument i una escultura.
Cal no oblidar aquests moments
horribles de la història. I està bé no oblidar
tampoc a aquests herois que van lluitar, van ser torturats i van morir fent la
resistència. La nombrosa filmografia sobre el tema, serà, per a mi, a partir d’ara, una
mica més real i corprenedora i l’acompanyarà el record de Jean Moulin.
El Roine i el Saona
Pels que vivim en un país
relativament sec, ens omple d’enveja veure aquest grans rius europeus. Lió rep
per un costat el Roine i per l’altre
costat el seu enorme afluent el Saona. Tot sortint de Lió s’uneixen. Són grans,
majestuosos, plàcids, generen verd a tot el seu voltant, la natura hi ha creat
unes illes fluvials. En una d’elles Saona amunt , hi ha fins i tot un petit
poble, que et fa sentir, per un moment, al segle XIX.
La tornada. Pana. Tot té solució
Tot tornant, a l’alçada de
Valence, se’ns fa malbé el cotxe.
La policia ens ajuda a no
exposar-nos a l’autopista i ens avisa immediatament una grua.
La grua, molt ràpidament i
eficientment, carrega el cotxe, ens instal·la a nosaltres a dintre el camió i
ens porta al taller corresponent de Valence.
Truquem a la nostra companyia i
ens costa una mica organitzar-ho tot
(com ho fèiem abans sense mòbils?). El conductor de la grua ens diu que sovint tenen problemes
amb les companyies espanyoles i angleses, no amb les franceses, alemanyes i
altres...
Finalment ens proposen que el
taller ens guardi el cotxe, ells envien una grua a recollir el cotxe per
deixar-lo en el nostre taller de Barcelona.
També ens proposen tornar amb el
TGV des de Valence. Tenim problemes amb
els codis dels bitllets i finalment ens l’envien per PDF al mòbil. Ens diuen
que és suficient i que ensenyant el mòbil ja podrem passar.
Pugem al TGV que ens porta fins a
Barcelona sense que absolutament ningú
ens digui res durant tot el trajecte, ni hàgim d’ensenyar a ningú el PDF del bitllet
(?). Algú comenta que no entén les mesures de seguretat que hi ha a Sants, si
pot passar això.
A l’arribar a Barcelona,
l’asseguradora ens posa uns taxis fins a casa. Tot perfecte.
Per cert la línia d’alta
velocitat francesa, s’acaba, “de facto” a Montpellier. Després va per un via
normal i amb molta més lentitud. Quan arribes a Catalunya la via és perfecte i
la velocitat també. No has de baixar del tren, pots anar amb un AVE o amb un
tren TGV de SNCF indiferentment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada