El resultat final va ser que
molts tècnics molt bons, van ser apartats de la seva especialitat i destinats a
fer altres coses que no havien fet mai. Ja està bé canviar de feina i de fet jo
ho he fet molt al llarg dels anys com es veu en aquestes pàgines, però hi ha
determinats especialistes referents en un sector i en un país que no es poden
menystenir d’aquesta manera. Catalunya es va quedar sense alguns referents
importants, com Josep Badia en el camp dels discapacitats o Carme Iniesta en el
camp de les drogodependències o Anna Fornós en
el camp de l’atenció precoç, per citar alguns exemples que vaig viure més de prop.
L’atenció Primària va
desaparèixer i va quedar representada amb una única persona, no experta en el
tema. Les cases de dones maltractades per exemple varen passar a una unitat de
control de programes i concerts. (Després en afegir-se l’Institut Català de la
dona al Departament aquest aspecte va ser recuperat tècnicament).
En paral·lel es van crear més
serveis territorials, on es va desplaçar tota l’atenció a persones, la gestió
de les sol·licituds etc. Gran part dels companys i en concret de la meva secció
d’Atenció Primària hi van anar a parar. Encara recordo la cara de la Victòria
Blajot i l’Antonia Villoria en veure que el seu “arxiu” de 10 o 15 anys de casos d’atenció a domicili,
perfectament ordenats i classificats, i que seria un material excel·lent per
estudis històrics, podia quedar en un racó o anar directament a la paperera.
Vull, en aquest moment,
referir-me a un tema crucial a
l’Administració: “la propietat real dels processos”. Els processos o els temes,
sigui l’atenció a domicili, les cases de dones maltractades o les que cadascú
pugui pensar en el seu sector, són d’aquella persona, normalment tècnic, cap de secció o com a màxim cap de
servei, que l’ha creat o se l’ha fet seu, que el cuida, que se l’estima, que el
coneix profundament. Aquests són els veritables herois de l’administració, els
que la fan funcionar, els que realment atenen al ciutadà.
Aquesta afirmació s’emmarcaria en
aquella altra de que el mon l’aguanten els mediocres, és a dir els del mig:
els mestres i infermers, els
tècnics i administratius de base, els
informàtics del dia a dia i el personal de neteja, els bombers i els mossos de
l’esquadra...Des d’aquestes pàgines el meu homenatge a tots ells. Ja sé que he
dit alguna cosa similar abans...la repeteixo: el mon, ara més en general, el
fan funcionar els del mig. La bona gent. No les grans figures ni els grans
homes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada